dilluns 24 març 2008
dóno un ràpid cop d'ull a la premsa i als blocs de Malgrat. Descobreixo en el de l'"Arbreda" algun comentari opositor al nou centre que es vol construir a l'avinguda Pomareda. Em ve al cap un article que vaig escriure fa molts temps i que, degut als nous esdevenimets, s'actualitza per sí sol. El recupero i el penjo. És aquest:

"El dia que la Maite, mentre estàvem asseguts en una taula del Bohemi tot prenent un cafè, em va dir que marxava, em vaig quedar corprès. No m’ho acabava de creure. Menteixes, li vaig dir. Em va assegurar que no. Durant l’instant que vaig sentir que el cor s’encongia, van passar davant meu tots aquells altres instants que havíem passat junts. Xerrant de les coses de la vida: de l’amor i el desamor, de la família, del pare, de la mare que ja no hi és perquè una malaltia se la va endur, del fet que quan canta és feliç i recupera la infància perduda, de sexe, de comprar-se un pis i tenir fills, de seguir guapa encara que hagi d’operar-se quan es comenci a fer irremeiablement gran. Xerrant de tot i res alhora. En definitiva, compartir. Un instant irrepetible. Com aquells que diem que no tenen preu.
A la Maite, i a tots els que són com ella, se’ls volen endur. Lluny. Penso que potser és l’últim cop que la veuré. Que no veuré més el seu somriure...
Al cap de poques setmanes sortia publicat a la premsa: els veïns de Pineda rebutgen la proposta d’ubicar el centre terapèutic de Malgrat de Mar, que actualment es queda petit, al bell mig de la seva localitat. Egoistes, penso. No coneixen gent com la Maite. En part, tot i coneixent les mancances del lloc on resideixen, me n’alegro. Disfrutaré una mica més de la companyia d’aquesta gent.
Ara bé, també penso que tant de bo iniciatives com la que ha engegat la plataforma per a salvar la torre de Can Sala tinguessin un final feliç. No només per a l’edifici modernista, sinó perquè, a algú, se li acudís la idea de fer-hi el nou centre terapèutic del Maresme, la qual cosa ens permetria a tots els malgratencs i malgratenques seguir gaudint de la companyia d’aquests nois i noies que, al capdavall, no poden decidir el seu destí de la mateixa manera que ho fem nosaltres. I, quan ho fem, sempre triem aquell que fa impossible la vida als altres".