dimarts 20 maig 2008
potser ningú se’n recorda, però aviat s’acompleix un any de les eleccions municipals. A Malgrat, després de tot aquest temps, les coses no han canviat gaire.
La nit del 27 de maig de 2007, una vegada més, el PSC es feia amb l’alcaldia. Tot i que per la mínima. Esquerra es consolidava com a partit majoritari a l’oposició, seguit de CiU, i Iniciativa-Esquerra Unida es mantenia, també per la mínima. El clar perdedor d’aquella nit electoral va ser el PP, de dos regidors a l’Ajuntament en passava a tenir-ne només un.
Un cop esvaïts els habituals i clàssics moments d’eufòria i decepció, amb les diferents interpretacions dels resultats a la mà i després de deixar passar un temps prudencial per al diàleg i els pactes polítics, el partit de Campoy manifestava públicament que governaria amb els vuit regidors que els havia atorgat l’escrutini dels vots. És a dir, que governaria en minoria.
Però els fets ocorreguts a finals del mes d’agost del mateix any, les manifestacions espontànies d’alguns ciutadans i ciutadanes en contra de la tala d’arbres a la riera de Can Feliciano, van fer canviar les coses. La situació va posar en estat d’alerta al PSC per engegar la maquinària política per no perdre el poder, tot i l’atac frontal dels grups a l’oposició. Fruit d’això, el Partit Popular de Malgrat, després d’haver-se diluït en picabaralles internes abans de les eleccions municipals -on fins i tot el seu primer candidat va haver de presentar la dimissió-, va convertir-se en un punt d’inflexió, en decisiu. El grup, ara encapçalat per Ana Vega, es feia amb un lloc de privilegi a l’equip de govern després del suculent pacte que li van oferir els socialistes i que ha deixat l’engranatge del govern municipal en stand by quatre anys més.
Un clar exemple de que les coses no han canviat, o si més no a mi m’ho sembla, és l’escenificació del treball polític el primer dijous de cada mes, durant el ple. L’equip de govern és qüestionat constantment i amb fermesa per l’oposició, amb el silenci relatiu com a resposta. Vega, en el punt de mira polític, s’embriaga en dissertacions incoherents que compten amb l’aixopluc de l’alcaldessa i la resta de l’equip. La portaveu nacionalista, Neus Serra, ofega Campoy amb discursos dissenyats prèviament, que posen en evidència el distanciament polític i personal amb la líder dels socialistes des que ja no forma part de l’equip de govern. Teresa Verdaguer, d’Esquerra, se la nota cansada, amb propostes i demandes que cauen en un sac buit degut, moltes vegades, a la manca d’arguments i la falta de preparació. El número u d’Iniciativa-Esquerra Unida, Josep Maria Lasheras, poca cosa pot fer i dir, però treballa els seus discursos i és dels pocs que denota sensatesa i sentit comú. Finalment, Conxita Campoy... en fi, Campoy està en la seva salsa, fent i desfent a la seva manera, com ha fet sempre.
La nit del 27 de maig de 2007, una vegada més, el PSC es feia amb l’alcaldia. Tot i que per la mínima. Esquerra es consolidava com a partit majoritari a l’oposició, seguit de CiU, i Iniciativa-Esquerra Unida es mantenia, també per la mínima. El clar perdedor d’aquella nit electoral va ser el PP, de dos regidors a l’Ajuntament en passava a tenir-ne només un.
Un cop esvaïts els habituals i clàssics moments d’eufòria i decepció, amb les diferents interpretacions dels resultats a la mà i després de deixar passar un temps prudencial per al diàleg i els pactes polítics, el partit de Campoy manifestava públicament que governaria amb els vuit regidors que els havia atorgat l’escrutini dels vots. És a dir, que governaria en minoria.
Però els fets ocorreguts a finals del mes d’agost del mateix any, les manifestacions espontànies d’alguns ciutadans i ciutadanes en contra de la tala d’arbres a la riera de Can Feliciano, van fer canviar les coses. La situació va posar en estat d’alerta al PSC per engegar la maquinària política per no perdre el poder, tot i l’atac frontal dels grups a l’oposició. Fruit d’això, el Partit Popular de Malgrat, després d’haver-se diluït en picabaralles internes abans de les eleccions municipals -on fins i tot el seu primer candidat va haver de presentar la dimissió-, va convertir-se en un punt d’inflexió, en decisiu. El grup, ara encapçalat per Ana Vega, es feia amb un lloc de privilegi a l’equip de govern després del suculent pacte que li van oferir els socialistes i que ha deixat l’engranatge del govern municipal en stand by quatre anys més.
Un clar exemple de que les coses no han canviat, o si més no a mi m’ho sembla, és l’escenificació del treball polític el primer dijous de cada mes, durant el ple. L’equip de govern és qüestionat constantment i amb fermesa per l’oposició, amb el silenci relatiu com a resposta. Vega, en el punt de mira polític, s’embriaga en dissertacions incoherents que compten amb l’aixopluc de l’alcaldessa i la resta de l’equip. La portaveu nacionalista, Neus Serra, ofega Campoy amb discursos dissenyats prèviament, que posen en evidència el distanciament polític i personal amb la líder dels socialistes des que ja no forma part de l’equip de govern. Teresa Verdaguer, d’Esquerra, se la nota cansada, amb propostes i demandes que cauen en un sac buit degut, moltes vegades, a la manca d’arguments i la falta de preparació. El número u d’Iniciativa-Esquerra Unida, Josep Maria Lasheras, poca cosa pot fer i dir, però treballa els seus discursos i és dels pocs que denota sensatesa i sentit comú. Finalment, Conxita Campoy... en fi, Campoy està en la seva salsa, fent i desfent a la seva manera, com ha fet sempre.
