dimecres 7 maig 2008

recordo que al primer li dèiem “Golfu”, i a la segona “Lola”. Ambdós, una autèntica delícia. De ben petits que els vaig ensenyar a donar la pota, i l’altra, a asseure’s, a ajeure’s, a tombar-se, a anar cap aquí i a anar cap a allà. Tot, menys a portar-me les sabatetes. El “golfu” sabia creuar el pas soterrani de la carretera, amb una vegada que l’atropellés un cotxe en va haver-hi prou per què en poc menys de dos dies n’aprengués. La “lola” sabia esperar-me asseguda davant la porta del pis cinc minuts abans que tornés de la feina, ho feia per intuïció.
Jo, vaig aprendre a donar-los de menjar a les hores que tocava, ni poc ni molt, a treure’ls a passejar tres cops al dia, a fer-los córrer fins a esgotar-los i esgotar-me, a no deixar-los orinar en llocs inadequats, a recollir les seves deposicions i a estimar-los, com ells m’estimaven a mi. Però també vaig aprendre que si no tens un mínim sentit de responsabilitat, més val no tenir-ne cap.