dimecres 11 juny 2008
et lleves a primera hora del matí, entre les cinc i les sis. Fas pipí i cacona i et rentes la cara per despendre’t de les lleganyes acumulades durant la nit. Poses una cafetera al foc i mentrestant rentes el plats i engegues el parell d’ordinadors que regulen la teva vida els últims mesos. Actualitzes el weblog, aquest que llegiu. Fas el primer cafè i la cigarreta. Una dutxa t’allibera de la mandra que et quedava per expulsar. Vestit, mires el correu i la premsa digital. Res de nou, el mateix d’ahir amb quatre detalls més, ampliats. Edites i renderitzes el vídeo que vas gravar ahir. Repasses les notes d’una informació delicada que vols publicar la setmana que ve. Dónes un ràpid cop d’ull als companys blocaires que més segueixes i surts al carrer amb un entrepà de qualsevol cosa per esmorteir el reclam sonor de l’estómac i que en poc menys de dues hores es convertirà en menjar per a peixos. Visita al banc, es visualitzen petits canvis, llunyans, al pas que van alguns molt llunyans. S’imposa el segon cafè del dia. T’acostes al Centre i t’asseus en un tamboret prop de la barra. No tens temps per perdre a la taula llegint el diari. La conversa entre dos coneguts singulars del poble capta la teva atenció. Parlen de la vaga de transportistes, de com afecta el país, de les cues a les benzineres i el caos generat als supermercats; i debaten, amb menys passió, de la sequera, de l’absurditat del seu decret i de la psicosi col·lectiva que ambdós temes han generat entre la societat. Diuen que se senten enganyats pels que manen. És just en aquest moment que t’adones que les coses (aquelles a les que hi dediques tots els teus esforços i recursos, que et porten mil i un mal de caps, i amb les que hi perds les 24 hores del dia tots els dies de l’any) no tenen importància, només aquella que tu els hi dones. Pagues el cafè, que de cop i volta ha agafat un gust amarg tot i haver-hi avocat la totalitat del sobret de sucre. Surts al carrer. L’aire i l’olor d’un dia plujós t’embolcallen. Mires a tots costats. Amunt i avall. Reflexiones unes dècimes de segon i la contemplació de la magnitud de la tragèdia t’empeny a seguir caminant endavant un dia més.
Escrits
Un article o post molt bó.
amb sembla veura una persona que l'agrade la seva feina !anims
un escrit que arriva al cor perque, malgrat lo malament que van les coses a nivell global, ens fa adonar de l'importància de les petites coses de cada dia, que sont les que ens fan feliços.
..un café,una conversa, una passejada sol o ben acompanyat, la feina ben feta, les persones que estimem...
molts petons!!
pps
Si senyor... m'has fet recordar el diumenge passat. Vaig passar el dia amb la meva parella i els nens voltant pel poble, pels seus carrers i parcs, sense un trist € a la butxaca. De tant en quant li feia voltes al cap tot planyint-me interiorment del molt que ens costa arribar a final de mes a casa, intentant no marejar-me recordant la xifra final de les despeses fixes que tenim cada 30 dies. Aixó, i que a finals d'Agost tornaré a ser pare! Quina una m'espera!... de vegades em ve al cap aquella película en que el protagonista, Michael Keaton, es clona varies vegades per poder donar l'abast. Cap a les 8 del vespre vaig rebre un sms al mòbil. Era el meu amic Manel, que compta amb mí per fer entre 5 i 8 hores diàries a la cuina del seu establiment a partir del proper dissabte, tots els vespres, durant 3 mesos ininterrumputs. Visca el "pluriempleo"!!. Vaig passar un diumenge collunut. I és que tot el que necessitem és pot resumir en amor, amistat, feina i salut... però és el dia a dia, l'hora a hora, el minut a minut l'encarregat d'omplir-nos l'esperit de petites coses que ens ajuden a mantindre el motor ben greixat per anar tirant, i a suplir la manca d'algun dels quatre pilars bàsics que abans esmentava. I aquestes petites coses sovint són l'element catalitzador per aconseguir les quotes de felicitat que ens empenyen a seguir lluitant. Salut a tothom!