en Joan té un mal dia o, més ben dit, una mala temporada. Problemes a la feina, a casa, de salut...vaja un desastre.

Camina capcot pel barri i es troba el seu bon amic Jordi.
- Hola, Joan, com vas? Fas mala cara
- Hola, Jordi. No, no, estic bé. Només una mica cansat per la calor.
En Jordi se’n va sense insistir i en Joan continua caminant com una ànima amb pena. Sap que si hagués dit la veritat el seu amic l’hagués obligat a compartir uns cafès o un sopar, haurien xerrat i s’haurien abraçat i en Joan hauria acabat el dia amb un polsim de felicitat.
Per desgràcia s’ha deixat endur per les formes, per les frases fetes. L’hi han anat acostumant tots plegats amb els anys.
- Joan, les coses no poden dir-se d’aquesta manera, t’has de comportar!- li deia la mare.
- Joan a la gent li molesta que l’atabalis amb els teus problemes –li deia l’avi
- Joan als clients se’ls ha de fer la rosca –li diu el seu cap.
Tots aquests retrets han anat deprimint aquell nen que t’avisava quan tenies un tros d’enciam entre les dents, aquell home de qui podies esperar una crítica constructiva sobre el teu treball.
Ara en Joan ja no ajuda l’altra gent a progressar, ja no se li apropa ningú demanant-li un consell, ja no és el centre de les tertúlies.
Ara en Joan és com la majoria: un hipòcrita obsessionat amb ser políticament correcte que contribueix a l’estancament de la societat i a la pervivència de totes les seves injustícies.