Nou dones mortes en mans dels seus marits, parelles, amants o ex-companys. És l’esgarrifosa xifra que l’anomenada violència sexista ha deixat a Catalunya enguany. Darrere no hi ha només nou fastigosos botxins. N’hi ha milions. I és que sota cada insult, sota cada cop, hi ha tota la societat i la seva manera de veure la dona com una cosa, com un producte, com una propietat.
Aquesta nefasta filosofia es comença a inculcar des de l’àmbit familiar, sovint amb accions que ni tan sols es reflexionen sinó que surten d’una manera inconscient. Són molts els pares i les mares que inculquen el sexisme als seus descendents discriminant entre els nois i les noies a l’hora de fer les feines domèstiques, de deixar-los sortir de nit o de valorar les seves aficions. Als mascles se’ls dóna ànims perquè triomfin en el món laboral; les fèmines han de cuidar el seu caràcter i el seu físic per trobar un bon marit que els procuri una vida còmoda.
Existeixen uns rols perfectament definits per a cadascun dels sexes, que frustren i fan molt mal a uns i a altres, que porten conseqüències tan nefastes com que pegar, violar, torturar o assassinar una dona sigui vist per molts com un rampell passional fàcilment comprensible i probablement provocat per la conducta de la víctima.
Sé que sembla passat de rosca, però una cosa porta a l’altra. Ni tan sols educar en la igualtat es prou vacuna contra el masclisme. Les influències són massa fortes: els companys d’escola, el carrer, el món laboral, els mitjans de comunicació... Només cal reproduir una situació real per entendre com n’és de frustrant la lluita contra el sexisme: una mare feminista i treballadora que ha bregat per educar els seus fills en la igualtat, la responsabilitat i el respecte escolta la seva filla de quinze anys. La nena li vol fer entendre que estudiar no li agrada i li acaba confessant que totes les seves aspiracions es resumeixen en casar-se amb un avi ric, passar-se el dia comprant roba de marca i ser portada d’Interviú.