Malgrat Confidencial: març 2008

hipoteques per a vuitanta anys per a pisos d’un milió el metre quadrat, vivenda nova a tort i a dret sense reservar espais verds o per a serveis, especuladors venerats per la seva empenta, una irrisòria quota d’habitatge protegit, obres que es feien més ràpid que un castell de cartes i zero iniciatives reals per promocionar el lloguer. Tot plegat una bogeria permesa i fomentada pels òrgans legislatius i de govern. Tothom tirant-se a una piscina que -se sabia- es quedaria ben aviat sense aigua.
Ja ens està bé. Per vendre i comprar fum som on som: la venda de pisos ha caigut gairebé a la meitat. Segons les dades de l’Institut Nacional d’Estadística, a les comarques barcelonines el passat gener es van comprar vora cinc mil habitatges, mentre que el mateix mes del 2007 se’n van vendre gairebé nou mil.
La situació perjudica a tothom relacionat directament i indirecta amb la construcció i venda de pisos: manobres, pintors, lampistes, agents immobiliaris; una llarga llista d’oficis més es poden quedar sense feina i passen a engreixar les ja mòrbides llistes de l’atur.
Tot plegat també repercuteix en els ajuntaments, com el de Malgrat. Molts han fet càlculs i creuen que la crisi de la construcció els suposarà ingressar vora un quaranta per cent menys de diners. I- creieu-me- en la majoria de casos això no farà que els polítics i alguns funcionaris es baixin el sou astronòmic que tenen. On això es notarà és en les inversions per millorar els pobles que gestionen o en els impostos que, de ben segur, ens apujaran.
Conseqüentment tots els que no remenem les cireres serem una mica més pobres i, qui sap, potser fins i tot morosos. Ja són moltes les persones que no arriben a final de mes, que no poden pagar la quota d’aquella hipoteca irreal que van signar amb la il·lusió de poder tenir quatre parets pròpies. I els sous no remunten. Però no patiu: “el capitalisme ofega, però no escanya”. Els “Déus” del Banc Central Europeu baixaran els tipus quan ho creguin oportú i tots tornarem a caure en el mateix parany, a comprar com posseïts sense qüestionar res, com hàmsters donant toms sobre la roda.
No és cert que el problema de la vivenda sigui impossible de solucionar. De solucions n’hi ha, però són polèmiques perquè atacarien alguns dels principis bàsics de l’ultra capitalisme i eliminarien els privilegis d’uns quants que, en realitat, són molts. N’apunto una: prohibir les segones, terceres i quartes residències. Una família (sigui d’un membre o de deu) = una vivenda adequada a les seves necessitats i a un preu just.

[+/-]

que no marxin!

dilluns 24 març 2008
dóno un ràpid cop d'ull a la premsa i als blocs de Malgrat. Descobreixo en el de l'"Arbreda" algun comentari opositor al nou centre que es vol construir a l'avinguda Pomareda. Em ve al cap un article que vaig escriure fa molts temps i que, degut als nous esdevenimets, s'actualitza per sí sol. El recupero i el penjo. És aquest:

"El dia que la Maite, mentre estàvem asseguts en una taula del Bohemi tot prenent un cafè, em va dir que marxava, em vaig quedar corprès. No m’ho acabava de creure. Menteixes, li vaig dir. Em va assegurar que no. Durant l’instant que vaig sentir que el cor s’encongia, van passar davant meu tots aquells altres instants que havíem passat junts. Xerrant de les coses de la vida: de l’amor i el desamor, de la família, del pare, de la mare que ja no hi és perquè una malaltia se la va endur, del fet que quan canta és feliç i recupera la infància perduda, de sexe, de comprar-se un pis i tenir fills, de seguir guapa encara que hagi d’operar-se quan es comenci a fer irremeiablement gran. Xerrant de tot i res alhora. En definitiva, compartir. Un instant irrepetible. Com aquells que diem que no tenen preu.
A la Maite, i a tots els que són com ella, se’ls volen endur. Lluny. Penso que potser és l’últim cop que la veuré. Que no veuré més el seu somriure...
Al cap de poques setmanes sortia publicat a la premsa: els veïns de Pineda rebutgen la proposta d’ubicar el centre terapèutic de Malgrat de Mar, que actualment es queda petit, al bell mig de la seva localitat. Egoistes, penso. No coneixen gent com la Maite. En part, tot i coneixent les mancances del lloc on resideixen, me n’alegro. Disfrutaré una mica més de la companyia d’aquesta gent.
Ara bé, també penso que tant de bo iniciatives com la que ha engegat la plataforma per a salvar la torre de Can Sala tinguessin un final feliç. No només per a l’edifici modernista, sinó perquè, a algú, se li acudís la idea de fer-hi el nou centre terapèutic del Maresme, la qual cosa ens permetria a tots els malgratencs i malgratenques seguir gaudint de la companyia d’aquests nois i noies que, al capdavall, no poden decidir el seu destí de la mateixa manera que ho fem nosaltres. I, quan ho fem, sempre triem aquell que fa impossible la vida als altres".

[+/-]