No deixa de ser curiós el debat tardà que s’ha despertat a Malgrat de Mar sobre les ARE, imposades pel govern català i consentides per alguns político-gestors locals com els nostres. Una resolució estratègica per seguir mantenint plenes les butxaques dels quatre promotors pròxims a les cúpules de poder d’aquest país petit, ensopit i que s’automenysprea amb convicció desaforada.
I és que no escarmentem. Uns per bocamolls i els altres per viure en una constant i apocalíptica ignorància. Els primers van que naveguen arrossegats per la corrent que els marca el dictamen capitalista i els últims mira que en fa de temps que suren enmig d’un mar farcit de la més absoluta de les cegueres.
Però, tornant al fil inicial de l’article, avui ho he vist clar. He reafirmat el que ja sabia. Del que passa, i no pas a l’altre costat del món sinó en un radi de poc menys de cent metres, només ens n’assabentem i n’estem al corrent els quatre gats de sempre. A primera hora del matí he rebut una trucada per preguntar-me què en sabia dels pisos de protecció oficial que diuen que han sentit que es volen fer a Malgrat de Mar. La veu de la meva interlocutora denotava un aire embolcallat d’optimisme. I no li retrec, pensa amb la possibilitat d’accedir en breu i a un preu assequible a una vivenda. El que em dol és el seu desconeixement de tot el que realment hi ha al darrera d'aquest suposat regal de l'administració pública.
En resum, i per no allargar-me. A uns, els polítics d’una banda i l’altra –tot i que a uns ja els hi va bé-, els culpo per seguir sense saber maniobrar entre i amb la ciutadania, per no fer arribar pels canals de comunicació habituals de la gent del carrer la informació necessària, completa i entenedora del que està passant al seu voltant més immediat. Als altres, a la gent del carrer... bé, a aquests ja no em queda més remei que exculpar-los. Ja els tenen on volen.
Sort que, ara, amb l’arribada d’Obama al màxim òrgan de poder a nivell mundial tot s’arreglarà. Això és el que ens han dit, no?