Els seus propis crits reiterats d’un t’estimo punyent, desvetllen la Maria d’un estrany somni. No recorda gairebé res quan s’incorpora i es frega els ulls amb l’esquena de la mà. Alguna imatge desdibuixada, borrosa, li travessa la memòria però per molt que s’hi esforci no aconsegueix articular aquella pila de plans que de mica en mica anirà recordant. De moment és impossible. Passats uns minuts, l’esforç titànic rebrà una petita recompensa. Aconseguirà visualitzar amb total nitidesa la cara de qui havia de ser el protagonista d’aquella història trenada en el seu subconscient. El perquè ho sabia de veres, no podria explicar-ho, però ho era, sabia que ho era, sabia que aquella fisonomia humana pertanyia a l’actor principal del seu somni. La intuïció no falla mai pensa. L’inconscient no podria trair-la. Avui creurà a cegues en la intuïció i es deixarà guiar per les senyals invisibles que indiquen la direcció correcta del camí que vol traçar. Es lleva i de forma poc comuna, seguint aquests rampells que aquest matí la guien, es dirigeix a la cambra de bany on s’empolainarà com mai ho ha fet perquè vol resultar de bon veure. No sap ben bé perquè, però vol mostrar tota la seva esplendor i per això explotarà tot allò que amagava. Avui haig d’estar guapa es repeteix un i cent cops mentre s’emmiralla i es pentina. Avui ben guapa i un somriure ample. Cal assajar-lo, repetir-lo fins a amplificar-lo i aconseguir mantenir-lo. Potser així, algú em voldrà, remuga fluixet davant aquell vidre que li retorna la seva millor imatge.
El dia a fora és assolellat. Un sol poderós i flamejant vessa per tots els carrers de la vila i també a través de les copes dels magnoliers que hi ha al parc de davant de casa seva. Som a l’abril, la primavera batega per arreu i l’olor de les magnòlies ho omple tot. Surt al carrer sense un destí fix. Es deixarà portar per aquesta força tel·lúrica que avui la governa. Si avui som dijous, la Maria lliura de la feina en uns grans magatzems. Mitja jornada per ella, mig dia de temps lliure per malbaratar-lo al seu grat. A la tarda: sant tornem-hi. Però ara no hi pensa. No hi ha cap raconet dins els plecs del seu cervell per ésser omplerts amb cabòries d’una feina que es resumeix en dos mots: rutinària i monòtona. Res més. Aquestes dues paraules són el denominador comú de cada jornada. No es proposarà fer res en concret. Ensopegarà amb l’atzar i l’imprevist s’estavellarà en la seva vida gris. Què pot fer per omplir les poques hores de lleure que té a la seva disposició?. Les opcions són escasses i sempre són les mateixes. Es redueixen a dues alternatives. Els al·licients són pobres i la tria pinta poc engrescadora. I ja se li han plantat al davant: podria trucar alguna amiga o bé anar a visitar el seu germà al centre psiquiàtric on es troba internat. La primera proposta no té sentit. És absurda. Totes les seves amistats i conegudes són companyes de feina. La segona opció avui ni se la planteja. Haurà de buscar una tercera via.
Com amb la resta d’accions que escomet sense saber perquè, dirigeix de manera autòmat les seves passes al parc dels magnoliers. Sap que és l’opció perfecta però no seria capaç de donar-hi una explicació raonable. Ha triat segons la voluntat d’aquest atzar. Un cop en el parc s’asseu en un banc i pensa en el seu germà. Li ha fet el salt. No gosa emprar el terme traïdora perquè és una paraula molt lletja. Seria un bateig erroni, una definició que no s’ajusta gens a la realitat. No es sent culpable de res, ni tampoc creu obrar de forma incorrecta. Avui res li pot fer mal, ni res l’afecta. Ell és l’únic parent que li queda en aquest món. El pare va morir en accident laboral ja fa una pila d’anys. Mesos després, la mare es penjava i deixava els dos germans orfes. Llavors la Maria era molt menuda. Molta gent comenta que per ella no va ser un cop tan fort comparat amb son germà. El noi per aquelles dates encetava l’adolescència, l’etapa on tot es grava a foc viu i on les patacades més doloroses sempre deixen tara perquè són de mal pair i requereixen temps per esborrar-ho...I la ferida no va cicatritzar. Callava massa i la processó corria per dins. Sigui com sigui va arribar un dia on no es va poder contenir més aquella entalpia negativa que emmagatzemava i la cafetera va acabar petant. L’internaren en un centre especialitzat. El diagnòstic era un xic complex. Un poti poti de símptomes de diferents malalties es feien palès en el seu germà. Patia un trastorn psicosomàtic com ho demostraven aquelles reaccions sobtades que executava de manera espontània, com si estigués fora de si, alienat, faltant-li un bull. Aquests atacs eren similars a la gola que afecta als bulímics. Aquell desequilibri rebia el nom de xocolatarisme. Els metges creien que el seu comportament era producte d’aquells tràgics successos que havia viscut i que l’empenyien a devorar qualsevol objecte comestible pensant que era xocolata. S’atipava de mala manera. Se’n delia. Insaciable. N’abusava de manera forassenyada. Engolia de forma voraç fins a rebentar.
Asseguda en aquell banc del parc, l’abandona immediatament mentre ell, allà dins, segueix perseguint preses de xocolata pel passadissos del centre mèdic. Observa el parc que també transpira abril. Els seus caminets de sorra transporten i acumulen força gent. Tots els qui habiten el parc saben que tenen el tresor més preuat: el temps a les seves mans. Un noi s’asseu al mateix banc on la Maria retrata amb la mirada atent el parc en ebullició. La noia s’atura un moment. Fixa l’enquadrament però no inicia una exploració més minuciosa objecte a objecte. Deixa de rastrejar la imatge que ha enfocat al distreure’s pel sorollet que s’ha incorporat a la simfonia que desgrana l’aire carregat de sons d’animals vius i d’altres feres metàl·liques accionades per l’home. És una petita fressa que només pot captar per la proximitat d’aquella font emissora: el seu desconegut veí. Les dents del seu misteriós company, qui comparteix banc i temps de lleure en aquell parc, masteguen alguna cosa. Desvia la vista del quadre rusiñolesc i se’l mira de dalt a baix. Ell llegeix un llibre: Tots els contes de la Rodoreda. Se’l repassa de nou. Un xic violentat al ser observat per uns ulls que l’incomoden, aixeca els seus de la línia on es trobava per seguir fent veure que llegeix la mateixa plana però intentant a la vegada i de cua d’ull, cercar el veí espieta per censurar-lo. Dibuixa en el seu rostre un posat de nen empipat perquè el veí que el vigila l’intimida. Aquella acció descarada realitzada indiscretament per la Maria, l’irrita de veres.
De sobte la noia se li llença a sobre per besar-lo. El noi sorprès i espantat, no sap com reaccionar. Potser s’hauria de desempallegar de la Maria d’una empenta brusca, pensa. Però es tracta d’una senyoreta i de cap de les maneres utilitzaria la força bruta amb ella. Dubte. No sap què fer. I per acabar-ho d’adobar i fer-ho encara més difícil, cal afegir que la troba molt bonica. Preciosa. De sobte la gent s’hi aproxima. Els rodegen. Ella segueix al seu damunt. El noi per contra, només sap alçar els seus braços amunt, tal com si l’estiguessin atracant. No sap on col·locar-los, ni què fer amb ells. Potser tot plegat és producte de la timidesa. El contacte directe de les seves pells fa respecte. És un xic pudorós i aturat. Tot i sentir-se violentat per la situació incòmode i un pèl surrealista que viu en pròpia carn, no deixa de ser un tímid recalcitrant. I és que ho és per naturalesa o per defecte.
Un municipal que patrullava per la zona del parc dels magnoliers s’ha apropat a inspeccionar què succeeix en aquell banc on s’ha acumulat una apreciable gernació en només un pam de terreny. Intervé intentant aturar l’espectacle, aquell petit aldarull que trenca la pau i l’harmonia que flota en l’aire en aquests primers dies de benaurança climàtica. Agafa la Maria per la cintura mirant de sostreure-la del cos del noi a qui s’ha aferrat com una paparra. El número grotesc que han muntat ha aixecat grans expectacions i el públic que s’hi ha anat afegint, a hores d’ara és més que notable. La notícia s’escampa ràpidament. Molts espectadors s’han aturat per pura tafaneria. Costa molt aconseguir separar-los. La jova agosarada no es desenganxa fàcilment. I més ara que el noi ha decidit rodejar la cintura de la Maria amb les seves cames com si fossin tenalles. Ella esbomba als quatre vents –ara que els seus llavis s’han desenganxat de la boca de la seva víctima per l’intervenció de les forces de l’ordre públic– les mateixes paraules que l’han despertat aquest matí: T’estimo, mentre segueix entortolligant-se a la seva presa amb mans i cames. El noi, ara més que mai vol tornar a besar-la, vol fer-la callar calmant-li així tot el dolor que expressen aquells crits xops d’angoixa. Sap que ho té un xic rovellat, però és qüestió d’ajuntar els llavis i improvisar sobre la marxa. La timidesa es repeteix, sempre esclau de la timidesa que et sega l’impuls definitiu i et fa tremolar les cames. S’aferra al seu tronc amb totes les forces de les seves extremitats inferiors, mentre el policia sembla estar jugant a arrencar cebes. Sota els pantalons del jove, un tros de carn s’ha eriçat. S’aixeca i sembla demanar que no l’ofeguin i per això intenta sortir per la finestra embotonada. S’acumula més gent però ningú vol ajudar a l’autoritat competent. El retraten al deixar-lo seguir fent el ridícul emmerdat com es troba en aquella situació hilarant. Els dos joves acaben formant un duet acoblant les seves veus. Mentre ella clama per un amor ben dolç i tendra, ell protesta i denuncia el robatori d’una llaminadura amb intimidació per arma blanca. La Maria ha usat la llengua per arrabassar-li el xiclet contra la seva voluntat. Paradoxalment, el noi no deixa d’abraçar-la amb totes les seves forces mentre crida: M´HAN PRES EL XICLET!!!.
Arriba la tarda i la Maria falta a la feina. El dia ja són escorrialles i el sol s’amaga per ponent. Farà companyia al seu germà aquesta nit. I potser les properes. Tindrà tot el temps del món allí dintre. El noi del parc que mastegava xiclet l’anirà a visitar si és que té temps lliure. Si li queda temps per perdre. Potser increparà algun vianant que pren un cafè en alguna terrassa ara que el temps ho permet. Potser, també l’acabaran tancant i callarà davant un jutge l’al·legació que mussita o mastega passejant pel parc ara que les forces de l’ordre públic s’han emportat la Maria: l’amor és dolç com una llaminadura però mai embafa.
Mitot
El dia a fora és assolellat. Un sol poderós i flamejant vessa per tots els carrers de la vila i també a través de les copes dels magnoliers que hi ha al parc de davant de casa seva. Som a l’abril, la primavera batega per arreu i l’olor de les magnòlies ho omple tot. Surt al carrer sense un destí fix. Es deixarà portar per aquesta força tel·lúrica que avui la governa. Si avui som dijous, la Maria lliura de la feina en uns grans magatzems. Mitja jornada per ella, mig dia de temps lliure per malbaratar-lo al seu grat. A la tarda: sant tornem-hi. Però ara no hi pensa. No hi ha cap raconet dins els plecs del seu cervell per ésser omplerts amb cabòries d’una feina que es resumeix en dos mots: rutinària i monòtona. Res més. Aquestes dues paraules són el denominador comú de cada jornada. No es proposarà fer res en concret. Ensopegarà amb l’atzar i l’imprevist s’estavellarà en la seva vida gris. Què pot fer per omplir les poques hores de lleure que té a la seva disposició?. Les opcions són escasses i sempre són les mateixes. Es redueixen a dues alternatives. Els al·licients són pobres i la tria pinta poc engrescadora. I ja se li han plantat al davant: podria trucar alguna amiga o bé anar a visitar el seu germà al centre psiquiàtric on es troba internat. La primera proposta no té sentit. És absurda. Totes les seves amistats i conegudes són companyes de feina. La segona opció avui ni se la planteja. Haurà de buscar una tercera via.
Com amb la resta d’accions que escomet sense saber perquè, dirigeix de manera autòmat les seves passes al parc dels magnoliers. Sap que és l’opció perfecta però no seria capaç de donar-hi una explicació raonable. Ha triat segons la voluntat d’aquest atzar. Un cop en el parc s’asseu en un banc i pensa en el seu germà. Li ha fet el salt. No gosa emprar el terme traïdora perquè és una paraula molt lletja. Seria un bateig erroni, una definició que no s’ajusta gens a la realitat. No es sent culpable de res, ni tampoc creu obrar de forma incorrecta. Avui res li pot fer mal, ni res l’afecta. Ell és l’únic parent que li queda en aquest món. El pare va morir en accident laboral ja fa una pila d’anys. Mesos després, la mare es penjava i deixava els dos germans orfes. Llavors la Maria era molt menuda. Molta gent comenta que per ella no va ser un cop tan fort comparat amb son germà. El noi per aquelles dates encetava l’adolescència, l’etapa on tot es grava a foc viu i on les patacades més doloroses sempre deixen tara perquè són de mal pair i requereixen temps per esborrar-ho...I la ferida no va cicatritzar. Callava massa i la processó corria per dins. Sigui com sigui va arribar un dia on no es va poder contenir més aquella entalpia negativa que emmagatzemava i la cafetera va acabar petant. L’internaren en un centre especialitzat. El diagnòstic era un xic complex. Un poti poti de símptomes de diferents malalties es feien palès en el seu germà. Patia un trastorn psicosomàtic com ho demostraven aquelles reaccions sobtades que executava de manera espontània, com si estigués fora de si, alienat, faltant-li un bull. Aquests atacs eren similars a la gola que afecta als bulímics. Aquell desequilibri rebia el nom de xocolatarisme. Els metges creien que el seu comportament era producte d’aquells tràgics successos que havia viscut i que l’empenyien a devorar qualsevol objecte comestible pensant que era xocolata. S’atipava de mala manera. Se’n delia. Insaciable. N’abusava de manera forassenyada. Engolia de forma voraç fins a rebentar.
Asseguda en aquell banc del parc, l’abandona immediatament mentre ell, allà dins, segueix perseguint preses de xocolata pel passadissos del centre mèdic. Observa el parc que també transpira abril. Els seus caminets de sorra transporten i acumulen força gent. Tots els qui habiten el parc saben que tenen el tresor més preuat: el temps a les seves mans. Un noi s’asseu al mateix banc on la Maria retrata amb la mirada atent el parc en ebullició. La noia s’atura un moment. Fixa l’enquadrament però no inicia una exploració més minuciosa objecte a objecte. Deixa de rastrejar la imatge que ha enfocat al distreure’s pel sorollet que s’ha incorporat a la simfonia que desgrana l’aire carregat de sons d’animals vius i d’altres feres metàl·liques accionades per l’home. És una petita fressa que només pot captar per la proximitat d’aquella font emissora: el seu desconegut veí. Les dents del seu misteriós company, qui comparteix banc i temps de lleure en aquell parc, masteguen alguna cosa. Desvia la vista del quadre rusiñolesc i se’l mira de dalt a baix. Ell llegeix un llibre: Tots els contes de la Rodoreda. Se’l repassa de nou. Un xic violentat al ser observat per uns ulls que l’incomoden, aixeca els seus de la línia on es trobava per seguir fent veure que llegeix la mateixa plana però intentant a la vegada i de cua d’ull, cercar el veí espieta per censurar-lo. Dibuixa en el seu rostre un posat de nen empipat perquè el veí que el vigila l’intimida. Aquella acció descarada realitzada indiscretament per la Maria, l’irrita de veres.
De sobte la noia se li llença a sobre per besar-lo. El noi sorprès i espantat, no sap com reaccionar. Potser s’hauria de desempallegar de la Maria d’una empenta brusca, pensa. Però es tracta d’una senyoreta i de cap de les maneres utilitzaria la força bruta amb ella. Dubte. No sap què fer. I per acabar-ho d’adobar i fer-ho encara més difícil, cal afegir que la troba molt bonica. Preciosa. De sobte la gent s’hi aproxima. Els rodegen. Ella segueix al seu damunt. El noi per contra, només sap alçar els seus braços amunt, tal com si l’estiguessin atracant. No sap on col·locar-los, ni què fer amb ells. Potser tot plegat és producte de la timidesa. El contacte directe de les seves pells fa respecte. És un xic pudorós i aturat. Tot i sentir-se violentat per la situació incòmode i un pèl surrealista que viu en pròpia carn, no deixa de ser un tímid recalcitrant. I és que ho és per naturalesa o per defecte.
Un municipal que patrullava per la zona del parc dels magnoliers s’ha apropat a inspeccionar què succeeix en aquell banc on s’ha acumulat una apreciable gernació en només un pam de terreny. Intervé intentant aturar l’espectacle, aquell petit aldarull que trenca la pau i l’harmonia que flota en l’aire en aquests primers dies de benaurança climàtica. Agafa la Maria per la cintura mirant de sostreure-la del cos del noi a qui s’ha aferrat com una paparra. El número grotesc que han muntat ha aixecat grans expectacions i el públic que s’hi ha anat afegint, a hores d’ara és més que notable. La notícia s’escampa ràpidament. Molts espectadors s’han aturat per pura tafaneria. Costa molt aconseguir separar-los. La jova agosarada no es desenganxa fàcilment. I més ara que el noi ha decidit rodejar la cintura de la Maria amb les seves cames com si fossin tenalles. Ella esbomba als quatre vents –ara que els seus llavis s’han desenganxat de la boca de la seva víctima per l’intervenció de les forces de l’ordre públic– les mateixes paraules que l’han despertat aquest matí: T’estimo, mentre segueix entortolligant-se a la seva presa amb mans i cames. El noi, ara més que mai vol tornar a besar-la, vol fer-la callar calmant-li així tot el dolor que expressen aquells crits xops d’angoixa. Sap que ho té un xic rovellat, però és qüestió d’ajuntar els llavis i improvisar sobre la marxa. La timidesa es repeteix, sempre esclau de la timidesa que et sega l’impuls definitiu i et fa tremolar les cames. S’aferra al seu tronc amb totes les forces de les seves extremitats inferiors, mentre el policia sembla estar jugant a arrencar cebes. Sota els pantalons del jove, un tros de carn s’ha eriçat. S’aixeca i sembla demanar que no l’ofeguin i per això intenta sortir per la finestra embotonada. S’acumula més gent però ningú vol ajudar a l’autoritat competent. El retraten al deixar-lo seguir fent el ridícul emmerdat com es troba en aquella situació hilarant. Els dos joves acaben formant un duet acoblant les seves veus. Mentre ella clama per un amor ben dolç i tendra, ell protesta i denuncia el robatori d’una llaminadura amb intimidació per arma blanca. La Maria ha usat la llengua per arrabassar-li el xiclet contra la seva voluntat. Paradoxalment, el noi no deixa d’abraçar-la amb totes les seves forces mentre crida: M´HAN PRES EL XICLET!!!.
Arriba la tarda i la Maria falta a la feina. El dia ja són escorrialles i el sol s’amaga per ponent. Farà companyia al seu germà aquesta nit. I potser les properes. Tindrà tot el temps del món allí dintre. El noi del parc que mastegava xiclet l’anirà a visitar si és que té temps lliure. Si li queda temps per perdre. Potser increparà algun vianant que pren un cafè en alguna terrassa ara que el temps ho permet. Potser, també l’acabaran tancant i callarà davant un jutge l’al·legació que mussita o mastega passejant pel parc ara que les forces de l’ordre públic s’han emportat la Maria: l’amor és dolç com una llaminadura però mai embafa.
Mitot
