(O com la música va lligada a la teva història personal. Evoluciones, canvies i ella pot arribar a explicar-te, a definir-te)
Un bon dia de finals de l’any 89 mon pare va desenterrar el seu tocadiscos que havia comprat amb els diners que l’estat dirigit per un dictador feixista abonava a les parelles que es casaven. Potser així creien que amb aquell incentiu econòmic esperonarien el jovent, amb una propineta minsa, a que es llencessin de cap a un projecte heroic com aquest sant sagrament sense por que en un futur proper, de transició, els recents esposats es convertirien en agnòstics divorciats. Tant si t’aferres devotament a una cosa concreta com si l’abandones i la deixes de costat, s’haurà de resseguir tot el teu passat per dibuixar a través d’aquests vincles més o menys forts, per poder comprendre’t en la teva totalitat.
Mentre remenava els vells vinils, la majoria de 45 rpm, car els de 33 valien molts quartos en aquells seixanta poc grassos per un vailet que ja es guanyava la vida fora de casa des dels setze, trobava una varietat musical molt eclèctica: cantants melòdics francesos i italians, cantautors de la nova cançó, grups del país que s’emmirallaven als de la invasió britànica i uns quants, no molts, d’aquests clàssics de la dècada prodigiosa. Entre ells hi havia tot un Pet sounds dels Beach Boys ratllat de tants de cops com havia estat fet servir. Passats uns anys, el pare me’l compraria en cd però abans, en aquell punt de la història on ens trobem, a principis dels noranta, cauria a les nostres mans un objecte avui caduc,vetust, arcaic, quasi bé fossilitzat, un k7 de grans èxits del mateix grup californià dels germans Wilson. Me’l sabia de memòria i encara avui el puc recuperar. L’escoltava en el meu nou equip de música que posseïa de tot encara: el tocadiscos, la doble platina, la ràdio i el lector de cd. Em produïa bones vibracions. En canvi, la suposada obra mestra del pop, aquells sons animals, se’m feien feixucs perquè trobava que allò era un disc sobrecarregat a nivell de producció. Potser era massa empallegós. Massa puresa i orfebreria. Igual de pesat se’m va fer anys després, quan ja havia abandonat els vinils a millor vida i acumulava cds amb fruïció i assiduïtat gràcies als estalvis que em procuraven les feines estivals, el Psychocandy dels Mary Chain. No me’l podia empassar sencer. Un temps prudent, transcorreguts més anys i obertes les orelles gràcies als Hüsker Dü, en una nit que seguia una tarda on vaig conèixer a la meva dona que significa que vaig intuir aquell aquest cop sí que hi hem topat que se’ns presenta poques vegades tan clarivident, qüestió de mostrar o no transparències i opacitats de l’ànima, embriac després de beure’m tres cubates quasi seguits, vaig recollir el canvi del tercer combinat de les mans d’un cambrer que o una de dos: o anava pet, o molt peix en matemàtiques, perquè d’aquell bitllet de vint que li vaig entregar, em va retornar la resta del què costava la beguda correctament però bo i acompanyant-lo del bitllet blau. Aquells 20 euros caiguts del cel els vaig invertir el matí següent sense quasi ni haver dormit gens perquè em trobava sobreexcitat amb tantes emocions fortes. Va caure la recopilació 21 singles dels germans Reid del què també estic ben enamorat. I és ben curiós, quan agafo la raqueta de tenis i escolto la cançó I HATE ROCK AND ROLL, tot es fa clarivident, un mur de guitarres tronadores desperten, s’eleven, grinyolen, s’expressen, criden, s’incendia tot en aquesta peça que van gravar poc abans de separar-se, (un altre matrimoni o història fallit?), on reprenien velles postures, una actitud desafiadora, visceral i tornaven per uns instants gloriosos a ser bruts, violents, salvatges, nerviüts i encara m’enriolo de tenir un passat ben oblidable ara fa més de deu anys quan lluïa una samarreta dels Dire Straits pel carrer. Llavors, encara era verge en tota l’accepció de la paraula.
Mitot
Consell de l’autor: Després de llegir la historieta, escoltar el primer disc dels THE CRAMPS: SONGS THE LORD TAUGHT US a volum ben alt.
Un bon dia de finals de l’any 89 mon pare va desenterrar el seu tocadiscos que havia comprat amb els diners que l’estat dirigit per un dictador feixista abonava a les parelles que es casaven. Potser així creien que amb aquell incentiu econòmic esperonarien el jovent, amb una propineta minsa, a que es llencessin de cap a un projecte heroic com aquest sant sagrament sense por que en un futur proper, de transició, els recents esposats es convertirien en agnòstics divorciats. Tant si t’aferres devotament a una cosa concreta com si l’abandones i la deixes de costat, s’haurà de resseguir tot el teu passat per dibuixar a través d’aquests vincles més o menys forts, per poder comprendre’t en la teva totalitat.
Mentre remenava els vells vinils, la majoria de 45 rpm, car els de 33 valien molts quartos en aquells seixanta poc grassos per un vailet que ja es guanyava la vida fora de casa des dels setze, trobava una varietat musical molt eclèctica: cantants melòdics francesos i italians, cantautors de la nova cançó, grups del país que s’emmirallaven als de la invasió britànica i uns quants, no molts, d’aquests clàssics de la dècada prodigiosa. Entre ells hi havia tot un Pet sounds dels Beach Boys ratllat de tants de cops com havia estat fet servir. Passats uns anys, el pare me’l compraria en cd però abans, en aquell punt de la història on ens trobem, a principis dels noranta, cauria a les nostres mans un objecte avui caduc,vetust, arcaic, quasi bé fossilitzat, un k7 de grans èxits del mateix grup californià dels germans Wilson. Me’l sabia de memòria i encara avui el puc recuperar. L’escoltava en el meu nou equip de música que posseïa de tot encara: el tocadiscos, la doble platina, la ràdio i el lector de cd. Em produïa bones vibracions. En canvi, la suposada obra mestra del pop, aquells sons animals, se’m feien feixucs perquè trobava que allò era un disc sobrecarregat a nivell de producció. Potser era massa empallegós. Massa puresa i orfebreria. Igual de pesat se’m va fer anys després, quan ja havia abandonat els vinils a millor vida i acumulava cds amb fruïció i assiduïtat gràcies als estalvis que em procuraven les feines estivals, el Psychocandy dels Mary Chain. No me’l podia empassar sencer. Un temps prudent, transcorreguts més anys i obertes les orelles gràcies als Hüsker Dü, en una nit que seguia una tarda on vaig conèixer a la meva dona que significa que vaig intuir aquell aquest cop sí que hi hem topat que se’ns presenta poques vegades tan clarivident, qüestió de mostrar o no transparències i opacitats de l’ànima, embriac després de beure’m tres cubates quasi seguits, vaig recollir el canvi del tercer combinat de les mans d’un cambrer que o una de dos: o anava pet, o molt peix en matemàtiques, perquè d’aquell bitllet de vint que li vaig entregar, em va retornar la resta del què costava la beguda correctament però bo i acompanyant-lo del bitllet blau. Aquells 20 euros caiguts del cel els vaig invertir el matí següent sense quasi ni haver dormit gens perquè em trobava sobreexcitat amb tantes emocions fortes. Va caure la recopilació 21 singles dels germans Reid del què també estic ben enamorat. I és ben curiós, quan agafo la raqueta de tenis i escolto la cançó I HATE ROCK AND ROLL, tot es fa clarivident, un mur de guitarres tronadores desperten, s’eleven, grinyolen, s’expressen, criden, s’incendia tot en aquesta peça que van gravar poc abans de separar-se, (un altre matrimoni o història fallit?), on reprenien velles postures, una actitud desafiadora, visceral i tornaven per uns instants gloriosos a ser bruts, violents, salvatges, nerviüts i encara m’enriolo de tenir un passat ben oblidable ara fa més de deu anys quan lluïa una samarreta dels Dire Straits pel carrer. Llavors, encara era verge en tota l’accepció de la paraula.
Mitot
Consell de l’autor: Després de llegir la historieta, escoltar el primer disc dels THE CRAMPS: SONGS THE LORD TAUGHT US a volum ben alt.
