Encara que no ho sembli, la confiança és el sentiment predominant en les relacions humanes. Fa possible que el món giri. Cada dia fem centenars d’actes de fe. Alhora, en recauen centenars sobre nosaltres.
Quan baixem a esmorzar, el cambrer ens serveix refiant-se que després li pagarem. Pugem a l’autobús pensant que avui també s’aturarà a la nostra parada. La dependenta ens dóna la bossa abans que li paguem. Deixem entrar a casa el noi que ens ha de reparar l’ordinador sense cap sospita. Paguem el que ens diuen per la feina que hem encarregat perquè sabem que és just. Alhora ens esmerem en fer la nostra bé pensant que després ens pagaran per haver complert.
Demanem favors i en fem, ens ajudem, ens estimem, ens respectem, ens admirem i aprenem els uns dels altres. Creiem el que ens diuen i ens creuen. Fem confessions i guardem secrets.
Petits o grans actes de confiança que fan possible viure en aquest món, sovint tant salvatge. Sense ells, res rutllaria. Seria un tots contra tots, l’apocalipsi.
Per això dóno les gràcies a totes aquelles persones que cada dia es refien de mi i a totes aquelles de les que a diari em refio i no em deceben. En canvi, menyspreo les que traeixen la bona fe. I no parlo només dels grans delinqüents, sinó també d’aquells que fan “petites malifetes”.
Crec que la llei ha de ser duríssima contra qualsevol que es burla i s’aprofita de la bona gent. Trobo immoral els consells d’alguns contra la crisi: “apunta’t al sinpa”. Giro l’esquena als que es vanaglorien d’haver enredat algú. Em fa fàstic la gent que contracta productes i serveis sense cap intenció de pagar-los. Escupo sobre les sangoneres que viuen de l’esforç i la humanitat dels altres. Maleeixo els caradures que es riuen de la bona fe, dels valors, de la confiança i de l’amistat.
Em sembla que cal mà dura. Per part de tots. M’agradaria que -tal i com es fa en altres països- féssim el buit a aquest tipus de persones, obligant-les a respectar-nos i a reconduir la seva actitud. Només així, amb el rebuig i el boicot de tota la bona gent aconseguirem que les sangoneres vagin sent cada vegada menys i tornarem a posar la paraula CONFIANÇA en el lloc que es mereix, és a dir, en el centre de les relacions humanes.
Quan baixem a esmorzar, el cambrer ens serveix refiant-se que després li pagarem. Pugem a l’autobús pensant que avui també s’aturarà a la nostra parada. La dependenta ens dóna la bossa abans que li paguem. Deixem entrar a casa el noi que ens ha de reparar l’ordinador sense cap sospita. Paguem el que ens diuen per la feina que hem encarregat perquè sabem que és just. Alhora ens esmerem en fer la nostra bé pensant que després ens pagaran per haver complert.
Demanem favors i en fem, ens ajudem, ens estimem, ens respectem, ens admirem i aprenem els uns dels altres. Creiem el que ens diuen i ens creuen. Fem confessions i guardem secrets.
Petits o grans actes de confiança que fan possible viure en aquest món, sovint tant salvatge. Sense ells, res rutllaria. Seria un tots contra tots, l’apocalipsi.
Per això dóno les gràcies a totes aquelles persones que cada dia es refien de mi i a totes aquelles de les que a diari em refio i no em deceben. En canvi, menyspreo les que traeixen la bona fe. I no parlo només dels grans delinqüents, sinó també d’aquells que fan “petites malifetes”.
Crec que la llei ha de ser duríssima contra qualsevol que es burla i s’aprofita de la bona gent. Trobo immoral els consells d’alguns contra la crisi: “apunta’t al sinpa”. Giro l’esquena als que es vanaglorien d’haver enredat algú. Em fa fàstic la gent que contracta productes i serveis sense cap intenció de pagar-los. Escupo sobre les sangoneres que viuen de l’esforç i la humanitat dels altres. Maleeixo els caradures que es riuen de la bona fe, dels valors, de la confiança i de l’amistat.
Em sembla que cal mà dura. Per part de tots. M’agradaria que -tal i com es fa en altres països- féssim el buit a aquest tipus de persones, obligant-les a respectar-nos i a reconduir la seva actitud. Només així, amb el rebuig i el boicot de tota la bona gent aconseguirem que les sangoneres vagin sent cada vegada menys i tornarem a posar la paraula CONFIANÇA en el lloc que es mereix, és a dir, en el centre de les relacions humanes.
