(Poema en tres temps que intenta reflexionar sobre el caràcter cíclic de tantes i tantes coses. En aquest cas, sobre l’amor, un invent burgés com ho va definir algú. L’amor torna quan s’ha esvaït el vell amor. Vivim en un continu déjà vu).

CENDRES

Decisió. Decepció. Desencís.
Tot el què he sentit,
M’ha abrigat, m’ha desvestit,
Tremolós,
Puc encara vanagloriar-me.

Desig. Divisió. Diluït.
No sóc ric enjoiat amb quincalla,
Ni em sento tip amb un vas d’aigua
I quatre engrunes de pa.
L’àrea: pi per r al quadrat.

Desil·lusió. Derivació. Dilapidació.
Agafes la seva mà
I tèbia resta la meva encara.
Oferia tota la meva por
I tu fugies per por altre vegada.
Desarrelament...
Desgana...
Tot es dessagna.

NADIEDJA (ESPERANÇA)
Primera part

Encara una mentida més
Per poder ofegar la mala consciència
De veure com s’escolen els anys
Per perdre com he perdut tant temps
Sense mossegar la carn ni fruir amb
Delit dels moments efímers:
Jutges ferms del pas per aquesta vidota grotesca.

Una ombra més, una altra súplica
I esbombar paraules que s’alcen sense por,
Desproporcionada veu lírica
Que expressa un anhel que mai arriba
I acaba convencent-nos que l’amor
No és per ella sinó que estimem la situació
Que s’ha desitjat experimentar durant
Tants estèrils dies d’infeliç solitud.

Ves amb compte.
Amb massa facilitat et dones tot tu,
I l’aparició sobtada de la desil·lusió
Apagarà les roents flames
Que alimenten l’aire que insuflen
Els teus precs pensaments.

Segona part

Avui callaré per deixar de mentir
Però rere cada fal·làcia
Un trosset de veritat batega.

Els mots han d’omplir la buidor,
Han de revestir amb suaus blondes l’engany,
I endolcir l’agre regust que a la boca cueja.
La paraula serà el vincle que ens permetrà
Ser visibles als ulls d’aquells qui per fi
Deixaran de ser-nos estranys.

Si avui demano oblit,
Les paraules ressonen i clamen
Reconstruir tot l’error del passat.

Nadiedja,
Podem edificar, si volem,
Amb la paraula,
Entre enrunats records
I pols amuntegada.

FÈNIX

Confio que em llegeixis
Que segellis després la porta,
Que un cop closa, nosaltres dos a dins
Ens arraulim
A recer de tota aquella por
Que fuig per la clivella:
El pou cavat pels anys d’anhels i angoixes.

Desitjo amb delit que m’abracis,
Que m’empresonis entre els teus braços,
Que un cop franquejat l’espai, jo a dins teu
Em salvi
De l’angúnia que provoca el temor
Que es presenta rere el forat del pany:
El dispositiu que t’invita al canvi.