Que s’esgotin en menys de quatre hores les gairebé 18.000 entrades al Palau Sant Jordi, tornar a Barcelona per a tocar a l’Estadi Olímpic i aconseguir que s’hi apleguin uns 63.000 assistents, ja es pot considerar que s’ha assolit el primer lloc del podi dels grups que més omplen a Barcelona. Juntament, això sí, amb els britànics U2 i l’americà Bruce Springsteen.
Però, tenint en compte que han estat gairebé vuit anys sense gravar un disc ni realitzar cap gira i que tenen un públic fidel, la festa i l’assistència de públic al concert d’AC/DC estaven assegurades.
A les set de la tarda, l’ambient al voltant de l’Estadi Olímpic era el de les grans ocasions. Gent per tot arreu, uniformada amb samarretes, collarets i banyes dels AC/DC. La venda il·legal de cerveses buidava les “neveretes” en qüestió de moments, mentre algun personatge intentava revendre entrades a 250 euros. Una burrada!
A pocs metres de l’entrada, se sentia com els teloners escalfaven l’ambient. L’accés va ser ràpid i controlat. Varem aprofitar les dues hores que faltaven pel concert d’AC/DC per fer un tomb i observar la infraestructura tècnica: els altaveus, i la seva marca i model (deformació professional)... varem triar un bon lloc per veure el concert.
Amb puntualitat britànica, a les deu de la nit es van apagar els llums de l’estadi. A les pantalles gegants, situades als extrems i al mig de l’escenari, es veia una tira còmica d’un tren. Amb AC/DC al damunt acompanyats d’unes noies un xic “vicioses”. Al final del vídeo, la pantalla del mig es va dividir en dos per deixar aparèixer el tren. Simulant que s’havia estrellat. De fons, començaven a sonar els primers acords de “Rock 'N Roll Train”, el tema que enceta el darrer disc de la banda, “Black Ice”. Immediatament, “Hell ain't a bad place to be” es va convertir en el segon tema de la nit.
El primer cop d’efecte va arribar amb la interpretació del mític “Black in black”. Crec que cap dels assistents ens esperàvem un clàssic tan aviat. L’estadi al complert cridava i botava.
A partir d’aquest moment, els australians es van posar el públic a la butxaca i van fer de nosaltres el que van voler.
Angus Young i Brian Jonshon utilitzaven una passarel·la que sortia de l’escenari i travessava mig estadi per córrer al seu gust, provocant a la gent.
Un altre dels moments àlgids va ser la interpretació de “You shook me all night”, on tothom en va corejar la tornada.
“Hells bells” va servir per fer baixar una campana gegant des dalt l’escenari. En Brian Johnson s’hi va pujar al damunt tot simulant que la tocava, al mateix temps que sentien els primers compassos de la cançó.
Amb “Thunderstruck” l’estadi va embogir de nou, mentre sonava únicament el mític riff de guitarra.
Durant alguns moments de màxima emoció, degut a la quantitat de decibels que hi havia a l’interior de l’estadi –una amiga va poder escoltar el concert des de casa seva-, la música i l’emoció de veure els Déus del rock-and-roll, provocaven que t’abracessis a gent que no coneixies; que beguessis cervesa que “passava per allà” i coneguessis a persones a tort i a dret. Coses com aquestes només passen en les grans ocasions. I aquesta ho era.
Amb “Let there be rock”, va arribar el torn d’Angus Young. Tot l’estadi es va rendir als seus peus. Sí, així de clar.
Es va macar un “solo” de guitarra de gairebé vint minuts. Va començar a l’escenari, es va passejar per la passarel·la fins al mig de l’estadi, es va amagar dins un quadrat i, finalment va sortir amb una plataforma elevadora del no res. Amb pluja de confeti inclosa, al més pur estil americà. Desprès va recórrer de nou la pasarel·la per acabar el seu torn deixant al públic amb la boca oberta. Ningú parava de fer fotos, mentre flipaven amb el regals de l’amic Young.
Amb “Highway to Hell” i en Jonshon lluint la samarreta del Barça, l’estadi va tornar a cridar i a votar. Sabíem que el final del concert s’acostava. Per això, varem disfrutar les cançons fins a no poder més. Si quan vas a un bar et posen aquesta cançó i flipes, sentir-ho a un volum brutal i interpretat en directe per la banda que el va crear és un no parar de saltar, botar i picar de mans.
Per cloure el concert, van aparèixer del darrera de l’escenari sis canons, que disparaven al ritme de “For those about to rock”. Era l’últim tema, ho sabíem. Com també sabíem que potser serà l’última vegada que els tornarem a veurem en directe a Barcelona…
Dues hores i quart després de l’inici del concert, i per acabar-lo, ens van obsequiar amb un castell de focs d’artifici.
Un so gairebé perfecte, una il·luminació espectacular, una realització de vídeo al més estil video-clip, una banda que van fer molt bé la seva feina i un públic que va estar a l’alçada en tot moment. 9 sobre 10.
AC/DC són:
Brian Jonshon: Veu
Angus Young: Guitarra Solista
Malcom Young: Guitarra Rítmica
Cliff Williams: Baix
Phil Rudd: Bateria
Grup: AC/DC
Lloc: Estadi Olímpic Lluís Companys. Barcelona
Data: 07 de juny del 2009
Públic: 63.000 persones
Grups teloners: Lilith i Answer
Albert Sanjuán
tècnic de so
bloc
Però, tenint en compte que han estat gairebé vuit anys sense gravar un disc ni realitzar cap gira i que tenen un públic fidel, la festa i l’assistència de públic al concert d’AC/DC estaven assegurades.
A les set de la tarda, l’ambient al voltant de l’Estadi Olímpic era el de les grans ocasions. Gent per tot arreu, uniformada amb samarretes, collarets i banyes dels AC/DC. La venda il·legal de cerveses buidava les “neveretes” en qüestió de moments, mentre algun personatge intentava revendre entrades a 250 euros. Una burrada!
A pocs metres de l’entrada, se sentia com els teloners escalfaven l’ambient. L’accés va ser ràpid i controlat. Varem aprofitar les dues hores que faltaven pel concert d’AC/DC per fer un tomb i observar la infraestructura tècnica: els altaveus, i la seva marca i model (deformació professional)... varem triar un bon lloc per veure el concert.
Amb puntualitat britànica, a les deu de la nit es van apagar els llums de l’estadi. A les pantalles gegants, situades als extrems i al mig de l’escenari, es veia una tira còmica d’un tren. Amb AC/DC al damunt acompanyats d’unes noies un xic “vicioses”. Al final del vídeo, la pantalla del mig es va dividir en dos per deixar aparèixer el tren. Simulant que s’havia estrellat. De fons, començaven a sonar els primers acords de “Rock 'N Roll Train”, el tema que enceta el darrer disc de la banda, “Black Ice”. Immediatament, “Hell ain't a bad place to be” es va convertir en el segon tema de la nit.El primer cop d’efecte va arribar amb la interpretació del mític “Black in black”. Crec que cap dels assistents ens esperàvem un clàssic tan aviat. L’estadi al complert cridava i botava.
A partir d’aquest moment, els australians es van posar el públic a la butxaca i van fer de nosaltres el que van voler.
Angus Young i Brian Jonshon utilitzaven una passarel·la que sortia de l’escenari i travessava mig estadi per córrer al seu gust, provocant a la gent.
Un altre dels moments àlgids va ser la interpretació de “You shook me all night”, on tothom en va corejar la tornada.
“Hells bells” va servir per fer baixar una campana gegant des dalt l’escenari. En Brian Johnson s’hi va pujar al damunt tot simulant que la tocava, al mateix temps que sentien els primers compassos de la cançó.
Amb “Thunderstruck” l’estadi va embogir de nou, mentre sonava únicament el mític riff de guitarra.
Durant alguns moments de màxima emoció, degut a la quantitat de decibels que hi havia a l’interior de l’estadi –una amiga va poder escoltar el concert des de casa seva-, la música i l’emoció de veure els Déus del rock-and-roll, provocaven que t’abracessis a gent que no coneixies; que beguessis cervesa que “passava per allà” i coneguessis a persones a tort i a dret. Coses com aquestes només passen en les grans ocasions. I aquesta ho era.
Amb “Let there be rock”, va arribar el torn d’Angus Young. Tot l’estadi es va rendir als seus peus. Sí, així de clar.
Es va macar un “solo” de guitarra de gairebé vint minuts. Va començar a l’escenari, es va passejar per la passarel·la fins al mig de l’estadi, es va amagar dins un quadrat i, finalment va sortir amb una plataforma elevadora del no res. Amb pluja de confeti inclosa, al més pur estil americà. Desprès va recórrer de nou la pasarel·la per acabar el seu torn deixant al públic amb la boca oberta. Ningú parava de fer fotos, mentre flipaven amb el regals de l’amic Young.
Amb “Highway to Hell” i en Jonshon lluint la samarreta del Barça, l’estadi va tornar a cridar i a votar. Sabíem que el final del concert s’acostava. Per això, varem disfrutar les cançons fins a no poder més. Si quan vas a un bar et posen aquesta cançó i flipes, sentir-ho a un volum brutal i interpretat en directe per la banda que el va crear és un no parar de saltar, botar i picar de mans.
Per cloure el concert, van aparèixer del darrera de l’escenari sis canons, que disparaven al ritme de “For those about to rock”. Era l’últim tema, ho sabíem. Com també sabíem que potser serà l’última vegada que els tornarem a veurem en directe a Barcelona…
Dues hores i quart després de l’inici del concert, i per acabar-lo, ens van obsequiar amb un castell de focs d’artifici.
Un so gairebé perfecte, una il·luminació espectacular, una realització de vídeo al més estil video-clip, una banda que van fer molt bé la seva feina i un públic que va estar a l’alçada en tot moment. 9 sobre 10.
AC/DC són:
Brian Jonshon: Veu
Angus Young: Guitarra Solista
Malcom Young: Guitarra Rítmica
Cliff Williams: Baix
Phil Rudd: Bateria
Grup: AC/DC
Lloc: Estadi Olímpic Lluís Companys. Barcelona
Data: 07 de juny del 2009
Públic: 63.000 persones
Grups teloners: Lilith i Answer
Albert Sanjuán
tècnic de so
bloc
