Aquest passat dissabte dia 27 de juny, vaig poder viure un fet sorprenent que difícilment podré oblidar en els pocs o molts anys que hem queden de vida.
Estava llegint el diari a la terrassa davant del mar, amb tota la tranquil•litat que aquesta situació em permet, mentre escoltava música suau de fons. Quan de sobte i per sorpresa un helicòpter davallà davant meu i s’aturà amb tota la seva majestuositat a pocs metres de la platja, com si talment fos una enorme au que decidís haver trobat aquell lloc que tant anhelava. De dins, un noi amb un cilindre metàl·lic s’inclinà perillosament i tragué la tapa per deixar caure unes cendres que fins a les hores restaven guardades. Jo no entenia res…
Vaig baixar fins a l’espigó on un munt de gent estava donant l’últim comiat al seu amic o familiar, en Sergi. Tot molt impactant però també molt maco. Vaig pensar que aquella era una manera preciosa d’acomiadar-se...
Em van explicar que aquell era un dels viatgers d’aquell fatídic accident en que pilot i copilot perderen la vida, en tasques d’extinció d’un incendi al Vallès. Van donar la vida pels altres sense condicionar-los un cert factor de risc en la seva activitat. El destí els hi va jugar una mala passada que ningú esperava.
A la platja molta gent era jove ja que en Sergi tenia 30 anys. Jo no tenia la sort de conèixer-lo, però aquella concentració donava idea de qui era. Flors, llàgrimes i adéus en silenci van acompanyar aquell acte.
Per un moment ningú pensava en la crisi, en la feina o en què faria aquell cap de setmana. Gràcies Sergi pels teus curts però intensos anys de vida.
Gràcies per fer-nos adonar de que encara hi han coses importants per compartir. Mai t’oblidarem!

Lluís Mateu