Inexorablement, caminem inconscients cap l’establiment d’un ordre a nivell mundial. Des que els poders fàctics exerceixen com a tals. S’ho han muntat bé, tot sigui dit de pas. Tard o d’hora, aquest món que coneixem i en el que sobrevivim acabarà gestionat per un sistema únic, que unificarà els mateixos criteris i directrius en els àmbits econòmic, polític, social, cultural i religiós. Ara bé, només depèn de nosaltres que la implantació d’aquest ordre es faci amb el nostre consentiment –és a dir, participant de la farsa de la democràcia actual-, o a través de la imposició –deixant que segueixin fent la seva-.
Personalment, cada vegada que es convoquen eleccions europees, generals, autonòmiques i municipals, m’envaeix el sentit de la responsabilitat ciutadana. Aquest, l’indecís moment d’exercir el vot i pensar a qui oferir-lo, és potser l’únic instant de decisió que m’atorguen, la resta són obligacions. No vull que ells, els altres o els de més enllà em diguin què he de fer. A mi m’agrada ser lliure i pensar i decidir per mi mateix. Com a tants.
Sé que de tots els sistemes possibles tenim el menys dolent –com va dir algú un dia-. També sé, que la millor manera de canviar el sistema és des de les seves entranyes. Enganyant-lo. Com ell fa amb nosaltres. Sé que ara és el moment de començar a fer-ho. Mentre arriba el definitiu i esperat canvi generacional, que, com a mínim, portarà un nou alè d’esperança. Un ordre mundial, el nostre.