Aquesta, ha estat una setmana difícil de pair. Segurament, degut als efectes secundaris d’un procés gripal, provocat pels primers contactes amb els aires condicionats, que m’han deixat els sentits i les emocions a primera línia de foc. És a dir, he estat més sensible del que és habitual. S’han barrejat massa coses aquests dies. Entre elles, la mort de "l’home del paraigües". Com el va definir un periodista en un llibre. A Vicenç Ferrer, em refereixo.
La pèrdua de gent com Ferrer et condueixen, irremeiablement, a la reflexió. I poses en dubte totes les coses que fas. I acabes pensant que, per molt que facis, no els arribes ni a la sola de la sabata. Ferrer ha canviat el món. El seu món. I ho ha fet treballant. Sense mirar enrere. Sense complexes. Sense rancúnies. Sense por. Sense demanar res a canvi. Ha canviat el món només amb la fe. Amb aquella que jo de vegades perdo i que dictamina que hi ha futur. Un futur millor. Un futur que, nosaltres, mentre seguim així, no veurem mai.