Faig aquest escrit per donar la meva opinió crítica d’una exposició, la que l’Associació de Dones de Malgrat ha organitzat a la Biblioteca. Si encara no l’heu vist, està oberta des del passat dia 20 de juny fins el dia 30 d’aquest mateix mes de juny.
Sí, deu miserables dies que és l’únic que es pot oferir a Malgrat de Mar per tenir una exposició temporal oberta. El motiu és la manca d’espais? Sí, sens dubte.
Per dos motius m’esplaiaré en les tres obres exposades de Ricard Núñez: perquè ens uneix un vincle d’amistat i perquè considero que són les més interessants d’aquest recull. Un seguit d’obres amb la temàtica portes i finestres marquen un comú en les pintures de l’exposició, Ricard ha escollit dues finestres de Malgrat per seguir amb aquest joc que s’han plantejat les pintores que l’acompanyen.
Finestra I (2004) ens mostra un finestró petit i enrunat que ja no existeix i es trobava al carrer Desclapers a prop de la part del darrera del Centre Cultural; contrasta amb Finestra II (2009) que parteix d’una fotografia feta a una de les precioses finestres de Ca la Vídua Sala quan encara estava en condicions, el finestral es veu net i ben posat, no com la paret del voltant que presenta la degradació que aviat afectarà també a la finestra, inquietant.
La finestra, i allò que ens mostra, ha estat una metàfora per referir-se a les teles o quadres que ha recorregut tota la història de l’art, i en aquesta exposició juguen amb aquest tòpic, tot i que cap de les presents ens revela el principal enigma: el que amaguen. Totes resten tancades i alienes a l’espectador, no mostren res més que la seva presència. Així, La porta de Ca les Finetes de Ma. Àngels Freixas també resta tancada, però el joc de colors càlids ens transmet quelcom diferent i ens oblida l’interès per saber què ens amaga o, sí més no, el dissimula.
El contrari passa amb un quadre que no em va destacar per la tècnica, sinó per un fort sentiment que em va transmetre, aquest és Passatge dels Arcs de Glòria Baró, que, com un finestral obert, ens presenta aquest llindar i tot el que ofereix el seu interior; nostàlgia és el que em fa sentir, de veure com era tot empedrat, impol·lut, amb les seves dues pedres de guarda-rodes (de les quals, des de que es va "arreglar" el carrer de Passada només en queda una), i tota la força que transmet aquesta gola que t’absorbeix cap a aquest reducte històric de Malgrat i que, alhora, expulsa els abusos de la contemporaneïtat, de la mateixa manera que l’autora desdibuixa el terra per uns corrents d’aigua que baixen per aquest empedrat que avui dia té més forats que lloses. Disculpeu, els que em coneixen saben que no puc evitar treure la part emotiva quan em refereixo al meu barri!
El tercer i últim quadre que presenta en Ricard es titula Nova York (2009) i jo el resumiria dient que ens mostra una línia roja, una línia que es veu en diferents formes fins acabar integrada en l’espectador. M’explico: aquesta línia, que em proposo com a tema d’aquesta aquarel·la, ressegueix els edificis del fons, les ondulacions de l’aigua, tot sinuosament fins que resseguint la base de l’Estàtua... Ep! es dispara, travessa els ulls de la noia, i deixa el quadre romput per la meitat. I com arriba fins a nosaltres? per aquests ulls, aquests ulls que s’han tornat seductorament rojos i ens conviden a mirar. Aquesta noia no està en el quadre, està al nostre costat: fixeu-vos! on té els peus? a l’aigua? no! al mateix terra que nosaltres; i ens mira dirigint-nos la única sensació de ser absorbits i compartir el paisatge irreal en el que tot és inestable. Els edificis no tenen base, les ondulacions del mar pugen alt, l’estàtua ens gira l’esquena, les línies roges, colors suaus però molt contrastats entre ells, un punt de fuga que surt del quadre, etc, un paisatge que no voldríem que fos irreal, és inestable i insegur, pot arribar a ser sinistre, però hi volem anar... els humans som així, curiosos de mena. Ricard, ens ben manipules al teu gust.
Com a crítica i reflexió final, o potser com a caprici meu, dir que Les carbasses de Ana Quero em semblen delicioses i precioses, desperten la gana que La rosa més bonica del meu jardí em treu, aquest, de la mateixa autora, respon a una tècnica preciosista i molt elaborada, però sense poder-ho evitar m’enfarfega la vista i l’estomac. En canvi, Primavera de Ma. Teresa Clota, amb el mateix tema del retrat floral, aconsegueix cridar-me l’atenció per uns jocs cromàtics i unes pinzellades acurades que fan un conjunt ben trobat, agradable i bellíssimament senzill.
Felicitats a aquestes artistes i, en especial, al noi de Can Casanovas.
Joan Piña
Historiador de l’Art
Sí, deu miserables dies que és l’únic que es pot oferir a Malgrat de Mar per tenir una exposició temporal oberta. El motiu és la manca d’espais? Sí, sens dubte.
Per dos motius m’esplaiaré en les tres obres exposades de Ricard Núñez: perquè ens uneix un vincle d’amistat i perquè considero que són les més interessants d’aquest recull. Un seguit d’obres amb la temàtica portes i finestres marquen un comú en les pintures de l’exposició, Ricard ha escollit dues finestres de Malgrat per seguir amb aquest joc que s’han plantejat les pintores que l’acompanyen.
Finestra I (2004) ens mostra un finestró petit i enrunat que ja no existeix i es trobava al carrer Desclapers a prop de la part del darrera del Centre Cultural; contrasta amb Finestra II (2009) que parteix d’una fotografia feta a una de les precioses finestres de Ca la Vídua Sala quan encara estava en condicions, el finestral es veu net i ben posat, no com la paret del voltant que presenta la degradació que aviat afectarà també a la finestra, inquietant.
La finestra, i allò que ens mostra, ha estat una metàfora per referir-se a les teles o quadres que ha recorregut tota la història de l’art, i en aquesta exposició juguen amb aquest tòpic, tot i que cap de les presents ens revela el principal enigma: el que amaguen. Totes resten tancades i alienes a l’espectador, no mostren res més que la seva presència. Així, La porta de Ca les Finetes de Ma. Àngels Freixas també resta tancada, però el joc de colors càlids ens transmet quelcom diferent i ens oblida l’interès per saber què ens amaga o, sí més no, el dissimula.El contrari passa amb un quadre que no em va destacar per la tècnica, sinó per un fort sentiment que em va transmetre, aquest és Passatge dels Arcs de Glòria Baró, que, com un finestral obert, ens presenta aquest llindar i tot el que ofereix el seu interior; nostàlgia és el que em fa sentir, de veure com era tot empedrat, impol·lut, amb les seves dues pedres de guarda-rodes (de les quals, des de que es va "arreglar" el carrer de Passada només en queda una), i tota la força que transmet aquesta gola que t’absorbeix cap a aquest reducte històric de Malgrat i que, alhora, expulsa els abusos de la contemporaneïtat, de la mateixa manera que l’autora desdibuixa el terra per uns corrents d’aigua que baixen per aquest empedrat que avui dia té més forats que lloses. Disculpeu, els que em coneixen saben que no puc evitar treure la part emotiva quan em refereixo al meu barri!
El tercer i últim quadre que presenta en Ricard es titula Nova York (2009) i jo el resumiria dient que ens mostra una línia roja, una línia que es veu en diferents formes fins acabar integrada en l’espectador. M’explico: aquesta línia, que em proposo com a tema d’aquesta aquarel·la, ressegueix els edificis del fons, les ondulacions de l’aigua, tot sinuosament fins que resseguint la base de l’Estàtua... Ep! es dispara, travessa els ulls de la noia, i deixa el quadre romput per la meitat. I com arriba fins a nosaltres? per aquests ulls, aquests ulls que s’han tornat seductorament rojos i ens conviden a mirar. Aquesta noia no està en el quadre, està al nostre costat: fixeu-vos! on té els peus? a l’aigua? no! al mateix terra que nosaltres; i ens mira dirigint-nos la única sensació de ser absorbits i compartir el paisatge irreal en el que tot és inestable. Els edificis no tenen base, les ondulacions del mar pugen alt, l’estàtua ens gira l’esquena, les línies roges, colors suaus però molt contrastats entre ells, un punt de fuga que surt del quadre, etc, un paisatge que no voldríem que fos irreal, és inestable i insegur, pot arribar a ser sinistre, però hi volem anar... els humans som així, curiosos de mena. Ricard, ens ben manipules al teu gust.
Com a crítica i reflexió final, o potser com a caprici meu, dir que Les carbasses de Ana Quero em semblen delicioses i precioses, desperten la gana que La rosa més bonica del meu jardí em treu, aquest, de la mateixa autora, respon a una tècnica preciosista i molt elaborada, però sense poder-ho evitar m’enfarfega la vista i l’estomac. En canvi, Primavera de Ma. Teresa Clota, amb el mateix tema del retrat floral, aconsegueix cridar-me l’atenció per uns jocs cromàtics i unes pinzellades acurades que fan un conjunt ben trobat, agradable i bellíssimament senzill.
Felicitats a aquestes artistes i, en especial, al noi de Can Casanovas.
Joan Piña
Historiador de l’Art
