D’ençà d’allò, en Creus carrega sempre al seu damunt un petit àlbum de butxaca on hi guarda unes quantes fotografies. Passeja amunt i avall amb aquells recordatoris, una petita sinopsis visual en cinc capítols de la seva vida anterior al desastre. Un trajecte narrat en imatges que culmina en aquell fatídic succés. Sempre que l’ocasió s’ho val, el mostra i explica el seu mal fat.
A la primera instantània, s’observa un Creus joveníssim, d’una vintena d’anys, somrient a càmera. És un pla americà picat on podem apreciar que vesteix de vint-i-un botons. Va de gala. Endiumenjat. Trajo i corbata. Recolze un peu amb la cama lleugerament flexionada sobre un pedrís. Mira a l’objectiu conscient que l’obturador capturarà aquell gest seu baronívol, seductor, que desprèn ganes d’agradar, que vol menjar-se el món. Desconeixem qui va congelar aquell moment de petita vanitat, fregant una glòria desconeguda però que de segur que ell ja l’entreveia traspuar en algun indret d’un horitzó abastable. En Creus mostrava ínfules de galant conqueridor, era la seva targeta de presentació. Que s’allunyin les xicotes més innocents i meselles. En Creus era un jovenell fatxenda que encara havia de voltar molt de món per donar-se-les de cràpula.
A la segona estampa, ens apareix una fadrina radiant. Sembla un àngel de cabells rossos. Una bellesa nòrdica nascuda prop de la Mediterrània. Algun al·lel barbar havia perdurat generació rere generació, gravat en l’ADN de la seva família. Les dèbils arrels godes seguien transmetent-se a mitjans del segle XX. Ens trobem davant d’un primer pla d’una donzella. A la part posterior d’aquell retrat, hi ha escrit en una lletra pèssima, una dedicatòria ridícula i ensucrada dirigida cap a un pretendent. Li proposa que guardi aquella penyora ben a prop seu: a la cartera o a la tauleta de nit. Aquell present, és tota una ofrena. El teu àngel ros t’entrega el seu cor. Era seva i de ningú més. Era tendra i esblaimada. Segurament tota una toia que ignorava del cert, quines eren les intencions més recòndites i lascives, d’aquell vailet que la festejava.
El tercer retrat que guarda en Creus, mostra una parelleta de promesos novells, junts per primera vegada. Eren dos. A la fi. Indivisibles. Indestriables. Units per la mateixa cadena que lligava Jesús i Maria. Nets d’esperit, empolainats per l’ocasió. Anirien al ball després de la sessió d’estudi. Uns grans badocs. Uns somiatruites. Intentaven aturar el temps en aquella representació enquadrada en un fotograma. Restaven fogosos per trobar un racó on amagar-se de certes mirades censuradores, per fugir de l’opressió d’una moral cristiana que els hi negava els plaers de la carn, que frenava l’empenta del desig famolenc, que castrava les febrades amatòries i les ejaculacions provocades per un petit esglai causat pel més mínim contacte llarg, intens i sentit rere un pilar que els aixoplugués donant-los una bona ombra. Aquell dia només es farien uns quants petons. D’allà no passarien. Tot anava a pas de tortuga. Poc a poc i amb bona lletra. Haurien d’empassar-se un munt d’etapes preliminars abans de tastar els plaers més amagats d’aquella vida que tot just encetaven.
La quarta reproducció és en color. El paper on s’ha imprès l’emulsió fotogràfica és d’un altre tipus, no té la tessitura de cartró, ni taques rovelloses, ni cap arruga com les tres anteriors. Ni vira el blanc i negre cap a una dominant sèpia. S’observa una Àngela adulta asseguda en una cadira de balca, entregirada, mirant a càmera, regalant un somriure postís, poruc i feble pels temors que l’esguarden. Faltaven pocs dies per la intervenció. Era un moment crucial de la seva existència. Un punt d’inflexió en la seva història.
El cinquè record que tragina en Creus, és una imatge que s’ha obtingut a partir d’una gravació casolana realitzada amb una vídeo-càmera domèstica. A la part inferior esquerra del frame congelat, hi ha uns números digitals incrustats. És la data del rodatge. Han passat uns dies des que l’Àngela va ser operada. La qualitat de la resolució és molt dolenta. Pixelada i borrosa, amb poca llum i amb nombroses zones cremades per una sobreexposició, en primer terme apareix un relleu monstruós i dantesc. Una enorme panxa inflada, prou nítida, focalitza el centre d’atenció. És el punt calent que es va filmar. L’han destapat de les flassades que ocultaven aquella barbàrie sagnant per ser enregistrada en viu i en directe. L’Àngela jeu postrada en el llit d’on s’aixecarà en comptades ocasions. L’espera la mort.
Mitot
A la primera instantània, s’observa un Creus joveníssim, d’una vintena d’anys, somrient a càmera. És un pla americà picat on podem apreciar que vesteix de vint-i-un botons. Va de gala. Endiumenjat. Trajo i corbata. Recolze un peu amb la cama lleugerament flexionada sobre un pedrís. Mira a l’objectiu conscient que l’obturador capturarà aquell gest seu baronívol, seductor, que desprèn ganes d’agradar, que vol menjar-se el món. Desconeixem qui va congelar aquell moment de petita vanitat, fregant una glòria desconeguda però que de segur que ell ja l’entreveia traspuar en algun indret d’un horitzó abastable. En Creus mostrava ínfules de galant conqueridor, era la seva targeta de presentació. Que s’allunyin les xicotes més innocents i meselles. En Creus era un jovenell fatxenda que encara havia de voltar molt de món per donar-se-les de cràpula.
A la segona estampa, ens apareix una fadrina radiant. Sembla un àngel de cabells rossos. Una bellesa nòrdica nascuda prop de la Mediterrània. Algun al·lel barbar havia perdurat generació rere generació, gravat en l’ADN de la seva família. Les dèbils arrels godes seguien transmetent-se a mitjans del segle XX. Ens trobem davant d’un primer pla d’una donzella. A la part posterior d’aquell retrat, hi ha escrit en una lletra pèssima, una dedicatòria ridícula i ensucrada dirigida cap a un pretendent. Li proposa que guardi aquella penyora ben a prop seu: a la cartera o a la tauleta de nit. Aquell present, és tota una ofrena. El teu àngel ros t’entrega el seu cor. Era seva i de ningú més. Era tendra i esblaimada. Segurament tota una toia que ignorava del cert, quines eren les intencions més recòndites i lascives, d’aquell vailet que la festejava.
El tercer retrat que guarda en Creus, mostra una parelleta de promesos novells, junts per primera vegada. Eren dos. A la fi. Indivisibles. Indestriables. Units per la mateixa cadena que lligava Jesús i Maria. Nets d’esperit, empolainats per l’ocasió. Anirien al ball després de la sessió d’estudi. Uns grans badocs. Uns somiatruites. Intentaven aturar el temps en aquella representació enquadrada en un fotograma. Restaven fogosos per trobar un racó on amagar-se de certes mirades censuradores, per fugir de l’opressió d’una moral cristiana que els hi negava els plaers de la carn, que frenava l’empenta del desig famolenc, que castrava les febrades amatòries i les ejaculacions provocades per un petit esglai causat pel més mínim contacte llarg, intens i sentit rere un pilar que els aixoplugués donant-los una bona ombra. Aquell dia només es farien uns quants petons. D’allà no passarien. Tot anava a pas de tortuga. Poc a poc i amb bona lletra. Haurien d’empassar-se un munt d’etapes preliminars abans de tastar els plaers més amagats d’aquella vida que tot just encetaven.
La quarta reproducció és en color. El paper on s’ha imprès l’emulsió fotogràfica és d’un altre tipus, no té la tessitura de cartró, ni taques rovelloses, ni cap arruga com les tres anteriors. Ni vira el blanc i negre cap a una dominant sèpia. S’observa una Àngela adulta asseguda en una cadira de balca, entregirada, mirant a càmera, regalant un somriure postís, poruc i feble pels temors que l’esguarden. Faltaven pocs dies per la intervenció. Era un moment crucial de la seva existència. Un punt d’inflexió en la seva història.
El cinquè record que tragina en Creus, és una imatge que s’ha obtingut a partir d’una gravació casolana realitzada amb una vídeo-càmera domèstica. A la part inferior esquerra del frame congelat, hi ha uns números digitals incrustats. És la data del rodatge. Han passat uns dies des que l’Àngela va ser operada. La qualitat de la resolució és molt dolenta. Pixelada i borrosa, amb poca llum i amb nombroses zones cremades per una sobreexposició, en primer terme apareix un relleu monstruós i dantesc. Una enorme panxa inflada, prou nítida, focalitza el centre d’atenció. És el punt calent que es va filmar. L’han destapat de les flassades que ocultaven aquella barbàrie sagnant per ser enregistrada en viu i en directe. L’Àngela jeu postrada en el llit d’on s’aixecarà en comptades ocasions. L’espera la mort.
Mitot
