En tercera persona del singular, us narraré que ell passejava per l’entramat de carrers del centre de la vila. No sabria assegurar si tenia un destí prefixat, només sé que pul·lulava d’un lloc a l’altre fent aturades momentànies per observar qualsevol niciesa que li cridés l’atenció. Ara bé, sé que ho analitzava tot en detall, els seus ulls ho escrutaven absolutament tot. Amb aquesta fèrria metodologia, aconseguia anticipar-se a qualsevol moviment que pogués pertorbar el seu estat anímic. Driblava els coneguts divisats uns segons abans de creuar-se’ls. Emprava diferents sistemes d’evasió: ara buscava unes claus a les butxaques, ara netejava les ulleres amb el faldó de la camisa o bé es refugiava de l’enemic contemplant un aparador. Era un veritable mestre en l’art de la fuga.
[+/-] Mentre el nostre home passejava, recordava aquell vianant amb qui havia topat aquell matí. L’altre l’increpà arran de l’envestida. L’escridassà després d’aquell xoc fortuït, provocat quan ell intentava esquivar una parella jova que li barrava el pas. Aquell home no suportava les retencions ni les marxes lentes que minoraven la velocitat de creuer que sempre registrava. Ambdós s’havien sentit furiosos, com si algú hagués envaït el seu espai vital a resultes d’aquella ensopegada atzarosa.
El tenia vist del poble. L’estudiava sempre de lluny. A una distància prudent. Voltava pels mateixos llocs. Aquell home arrossegava un carretó de la compra on hi entaforava de tot. S’aturava i remenava els containers buscant algun estri que li fes patxoca. Col·leccionava revistes, llibres vells i tota mena d’andròmines amb la il·lusió d’un infant.
L’havia batejat com l’home del carretó i li havia volgut glossar la vida. Creia que formaria part d’un quadre familiar curiós. Intuïa que acumulava una seixantena llarga d’anys a l’esquena i que vivia sotmès a una mare dominant. Plantejava que el pare els hauria abandonat en néixer aquella criatura. Això explicaria que aquella tribu constés de dos únics membres. N’estava segur, sense aquella velleta, l’home no podria sobreviure. La dona el protegia de manera forassenyada. La mare era l’apèndix vital d’aquell esqueix fràgil i trèmol. Dibuixava una anciana a qui li quedaven pocs anys de vida. Allò era un problema que hauria de resoldre abans no fos massa tard. Qui s’ocuparia del seu vailet quan ella faltés?
S’imaginà que l’home del carretó estava tip d’imposicions, ordres i esbroncades en tots aquells anys. Postulà que havia pres una determinació. Es rebel·laria. Formulà una decisió valenta: volia ser lliure. Va ser dit i fet, l’home del carretó ho aconseguí d’un cop destre de llibre a la testa de sa mare.
Entrellucà que la selecció natural actuaria immediatament, severa, impecable, sense sentit moral. L’home del carretó deixaria de sortir a estirar les cames. S’enclaustraria a la cova. Li quedaven queviures al rebost. Seria l’amo i senyor de la seva llar. Vint-i-quatre hores després, començarien a acumular-se deixalles per tots els racons de la seva domus. Amb els dies, sense regles ni obligacions, arribarien les defecacions i les miccions a qualsevol indret de la casa.
Les descripcions que albirava després del tràgic parricidi, les pintava abominables.
Sospitava que aquell animaló no sabia ni llegir ni escriure. Tot era boira dins el seu cap. Ni s’adonava que la cervesa que bevia amb fruïció, sense enteniment, el feia pixar reiteradament. Cap sorpresa. Només sabia que era lliure i això l’esperonava a treure pit.
El fetitxista aprofità l’ocasió per envoltar-se dels seus llibres i de tots els trastos inútils que havia recollit. El drapaire vocacional construí uns murs on aixoplugar-se en el mateix menjador del seu immoble. Serien envans enormes i robusts de la mateixa mida que la fam que començava a arrossegar. S’acabaven les provisions, dilucidava l’altre. Creixien aquelles parets dretes. Dues. Formant un angle recte. Imitant les que havia vist néixer a règim de ciment i de totxanes pels carrers de la seva localitat.
L’arquitecte s’asseia recolzant l’esquena en un escaire de la cambra central de la seva casa. Descansava fatigat després d’una jornada dura amb el cos nu, com una fera impotent i famolenca, contemplant l’obra que havia aixecat. Allò era el seu reialme. Els seus dominis. Somreia satisfet. No recordava la paor que li suposaria faltar-li la mare. Aquell pensament no podia enterbolir-li l’ànima. Ara només comptava haver aconseguit tot allò sol.
Allà esperaria la mort. S’esllanguiria passades unes hores per inanició. El seu cos fred romandria assegut a l’interior del seu niu. La cara mantindria el mateix rictus de felicitat gravat a la comissura dels llavis. Un somrís innocent. Desvalgut. Seguiria tancat. Empresonat. Aïllat. Lliure dins aquell calaix. Lluny de la mare que tant l’estimava. Lluny del color vermell de la catifa on jeia estassada la matriarca.
No es pot ser lliure a qualsevol preu home del carretó. Ni robant vides, ni inventant un món paral·lel a l’altre costat del mirall. Una por estranya s’apodera de tots nosaltres quan ens sabem vençuts, quan ens reconeixem culpables, quan no som capaços de confessar-nos en primera persona del singular.
Jaume Planas "Mitot"
