Aquest dimarts, ha estat un dia lamentablement decebedor. S’hi han conjugat tres factors que m’han sacsejat l’estabilitat emocional. Per una banda, una bufetada més encaminada a posar pals a les rodes al projecte del diari digital. L’altra, una conversa sobre la situació actual i possibilitats de futur dels joves, mantinguda via chat amb un amic agregat d’una popular xarxa social. I la darrera, un estúpid programa de televisió dedicat a aquells emprenedors que, finalment, han hagut de marxar del país per tirar endavant les seves iniciatives. Han estat tres causes, tres motius més que suficients, que m’han conduït a abraçar els llençols del llit amb una clara sensació de derrota. Un ràpid cop d’ull mental al dantesc desenvolupament de la societat mundial, m’ha acabat de fer entendre que el que estem deixant als nostres joves no té solta ni volta. Jo, els que són com jo, com a mínim hem tingut l’oportunitat. Ells, ni això. Un trist testament. Aquell que només et deixa deutes.