la bonica comarca del Maresme ha deixat la gestió del seu nou model de turisme en mans d'una Fundació privada amb el suggeridor nom de "Costa de Barcelona-Maresme", formada per un ampli ventall de representants del sector empresarial hoteler i encapçalada com a president pel sempre polèmic i controvertit exalcalde de Santa Susanna Joan Campolier. Després de la decisió de l'Estat de traspassar la carretera N-II a la Generalitat, aquesta Fundació ha posat en marxa tot un seguit d'accions per a convertir aquesta concorreguda i atapeïda via en un tram urbà que sigui aprofitable per a cada ajuntament com un espai per al seu municipi. Reclamen també la construcció de calçades laterals a la C-32 que absorbeixin el trànsit de la N-II. També exigeixen el soterrament de la via del tren de la costa maresmenca per sota la carretera o bé que es desvii i es millori. La Fundació reclama també la gratuïtat dels peatges de la C-32.
"Costa Barcelona-Maresme" argumenta aquesta iniciativa basant-se en què cal urgentment endreçar i reurbanitzar la costa degut a la perillositat de les seves infraestructures, que han quedat obsoletes, amb l'objectiu d'obrir-la al mar.
Però tot i ser una bona demanda, que ningú oblidi qui forma part d'aquest conglomerat empresarial que en nom de "salvem el planeta" ens vol fer moure el cul a tots amb arguments tendenciosos i dels quals ells en serien els màxims beneficiats. La sobreexplotació i mala gestió del sector turístic, i de la qual molts d'ells en van formar part, ha deixat el model actual ancorat en el passat, amb unes infraestructures de l'Era Terciària i un paisatge demolidor i desolat. És a dir, la postal dels anys 60 i 70 ja no ven. Ningú la compra i cal un canvi. El traspàs de la N-II els ha servit d'excusa perfecte per a un nou model d'infraestructures turístiques que els permetrà continuar engreixant els seus comptes corrents particulars. Això sí, fent-nos creure que l'interès és general.
Tenint en compte que Malgrat forma part d'aquesta marca de turisme "Costa de Barcelona-Maresme", és de lògica pensar que es dóna suport a la proposta de la Fundació presidida per Campolier de soterrar la via del tren. La qual cosa ens deixa una porta oberta a la reflexió. De què serveix la inversió milionària per les obres dels tres passos subterranis per a vianants a la mateixa via del tren que s'estan fent actualment al municipi si, potser, d'aquí a uns deu anys, s'hauran d'enderrocar per donar pas a un altre projecte?

llegir manifest aquí 

en Joan té un mal dia o, més ben dit, una mala temporada. Problemes a la feina, a casa, de salut...vaja un desastre.

Camina capcot pel barri i es troba el seu bon amic Jordi.
- Hola, Joan, com vas? Fas mala cara
- Hola, Jordi. No, no, estic bé. Només una mica cansat per la calor.
En Jordi se’n va sense insistir i en Joan continua caminant com una ànima amb pena. Sap que si hagués dit la veritat el seu amic l’hagués obligat a compartir uns cafès o un sopar, haurien xerrat i s’haurien abraçat i en Joan hauria acabat el dia amb un polsim de felicitat.
Per desgràcia s’ha deixat endur per les formes, per les frases fetes. L’hi han anat acostumant tots plegats amb els anys.
- Joan, les coses no poden dir-se d’aquesta manera, t’has de comportar!- li deia la mare.
- Joan a la gent li molesta que l’atabalis amb els teus problemes –li deia l’avi
- Joan als clients se’ls ha de fer la rosca –li diu el seu cap.
Tots aquests retrets han anat deprimint aquell nen que t’avisava quan tenies un tros d’enciam entre les dents, aquell home de qui podies esperar una crítica constructiva sobre el teu treball.
Ara en Joan ja no ajuda l’altra gent a progressar, ja no se li apropa ningú demanant-li un consell, ja no és el centre de les tertúlies.
Ara en Joan és com la majoria: un hipòcrita obsessionat amb ser políticament correcte que contribueix a l’estancament de la societat i a la pervivència de totes les seves injustícies.

divendres 11 juliol 2008

aquest és el contingut explícit del cartell que hauria d’onejar a les diferents vies d’entrada a Malgrat durant tot el cap de setmana. Un avís per a tots aquells visitants encuriosits per conèixer i participar de les diferents activitats que es realitzaran al municipi al llarg dels dos pròxims dies.
Per una banda, l’escenificació preconcebuda en l’entrellat d’un fosc despatx d’algun edifici de l’administració pública catalana del passat mariner de Malgrat, “El Mercat del Mar”. Una altra gran operació de maquillatge destinada a publicitar la població a partir de la línia fronterera que ens separa de la resta del món i que només beneficia als que després se’n vanaglorien de que tot ha anat bé i ha estat un èxit de participació. Una aposta clara per seguir convertint Malgrat en un parc d’atraccions més. En un mirall on es reflecteixen les banalitats i trivialitats dels que viuen i governen sense iniciativa pròpia, sense projecte en comú o consulta i participació ciutadana. Un parany producte de la societat de consum i del modus vivendi unilateral decidit i imposat pels quatre desconeguts de sempre que s’enriuen constantment de nosaltres mentre contemplen la línia ascendent de la cotització multimilionària de les seves empreses a la borsa.
En segon lloc, aquest dissabte també se celebra la que s’ha volgut anomenar “1a Trobada de Colles de Diables del Maresme”. Fabulós! Un gran esdeveniment sociocultural que deixarà en segon terme al que realment hauria de ser un motiu de festa i celebració a Malgrat: la nostra Colla de Diables, els Ratpenats Infernals, fan 10 anys! Una xerradeta, una tabalada, un correfoc i un espectacle pirotècnic, serviran per tapar l’expedient del govern municipal i tots cap a casa contents i agraïts.
Aquests nois i noies, els d’avui i els que han format part en un moment o altre de l’entitat durant aquests últims 10 anys, es mereixen alguna cosa més. Com per exemple un simple reconeixement públic per la seva dedicació i treball a benefici de les tradicions i costums, i pel foment de l’implicació dels més joves en el teixit cultural i social de Malgrat.
Mentrestant... enmig de tot aquest enrenou, les treballadores i treballadors de Henkel, a casa. Inicialment, s’havien de manifestar pels carrers de la població aquest dissabte per reclamar els que ells consideren els seus fonamentals drets laborals. Però finalment s’ha desestimat la possibilitat de manifestar-se i ho faran dissabte que ve, no fos cas que acabessin enredats amb alguna de les xarxes del nostre il·lustre passat mariner o amb el cul escaldat per algun petard.

dilluns 23 juny 2008

llargues cues de vehicles a les carreteres catalanes i col·lapses a les entrades i els centres dels municipis turístics com Malgrat, per posar un exemple proper. Peatges atapeïts i encara de pagament, clàxons sonant enfurismats, insults avocats sense control ni motiu aparent a través de les finestretes dels cotxes per conductors estressats fugint de la avorrida i monòtona vida quotidiana de les grans ciutats, menyspreu als cambrers i cambreres de bars i restaurants, poca paciència a les caixes dels supermercats, exigències a les dependentes de les botigues de roba, carn, fruita i verdura; cares desconegudes mirant-te amb recel pel damunt de les espatlles, l’esperpèntica visió diària de centenars de pollastres empalats giravoltant-los infinitament fins a convertir-los en àpats rostits en els locals de menjar per a “empotrar”; l’olor abominable de cremes solars, desodorants i colònies refrescants barates, la venda d’ulleres de sol homologades i sense homologar; la proliferació de gelats de torró, maduixa, iogurt, nous i aloe vera; la horripilant música estrident dels espectacles d’artistes vinguts a menys que actuen a la zona hotelera i que entorpeix el funcionament habitual i correcte de les oïdes; els gossos que fan caca i pipí i els amos que no ho recullen, els contenidors plens a vessar de plàstics, cartrons i mobles a les vuit, les onze, les dotze, les tres i les set de la tarda... tot plegat, i alguna cosa més, és el resultat del símptoma inequívoc que ha arribat i s’ha implantat descaradament i sense previ avís un any més l’estiu i les seves més directes conseqüències.
Em regalima la primera gota de suor. Respiro. Reflexiono. M’ho agafo bé. Esperaré que passi de llarg el més aviat possible i començaré a demanar cafès amb gel, per esmorteir el cop.

dilluns 16 juny 2008

la torre modernista de Can Sala, a Malgrat de Mar, segueix en un estat lamentable d’abandonament. La construcció, de gran valor arquitectònic, va passar a ser propietat pública després de mesos de manifestacions a favor de conservar aquest símbol del patrimoni local. Avui, un any després, tot sembla seguir igual.
Alguns polítics obliden ràpidament. Tenen aquesta mania. Per això, periodistes, veïns, i tothom que cregui que el patrimoni d’una població és quelcom important, han de recordar a l’Administració les seves obligacions. És cansat, la veritat. I és repetitiu. Però només amb el soroll alguns ajuntaments reaccionen.
Can Sala és Malgrat. És un Maresme modernista, viu, al bell mig del carrer de Mar. Si no tenim cura del nostre passat, no tindrem cap respecte al nostre futur. Si es pot fer un sobreesforç per altres coses, segur que es pot fer per cuidar els símbols que representen a diverses generacions.

Albert Lladó
periodista i filòsof

dissabte 14 juny 2008

el dia 26 de març, quan faltaven cinc minuts per la mitjanit, i gairebé sense previ avís, posàvem en marxa aquest diari digital. Després de llargs mesos assetjats per la constant necessitat de servei públic, fruit de la simbiosi professional i amb els antecedents prement l’accelerador de la creació, iniciàvem aquesta nova aventura. Amb el màxim rigor i respecte, contrastant totes les informacions, actualitzant-lo cada dia, amb l’objectiu de donar veu a totes les parts, signant totes les opinions i, sobretot, amb un clar esperit d’independència. Malgrat Confidencial s’ha convertit des d’aquell dia en un clar referent de l’actualitat informativa a Malgrat. No en va, les més de 700 visites diàries de mitjana en poc més de tres mesos, segons el servei de comptadors de Google Analytics, ho avalen i demostren.

Ara és, doncs, el moment de donar-vos a tots i totes (lectors i anunciants) gràcies per la confiança que hi esteu dipositant. Una confiança que, sense cap mena de dubte, s’ha convertit en mútua.

Noemí Guillem i Albert Serrano

dimecres 11 juny 2008

et lleves a primera hora del matí, entre les cinc i les sis. Fas pipí i cacona i et rentes la cara per despendre’t de les lleganyes acumulades durant la nit. Poses una cafetera al foc i mentrestant rentes el plats i engegues el parell d’ordinadors que regulen la teva vida els últims mesos. Actualitzes el weblog, aquest que llegiu. Fas el primer cafè i la cigarreta. Una dutxa t’allibera de la mandra que et quedava per expulsar. Vestit, mires el correu i la premsa digital. Res de nou, el mateix d’ahir amb quatre detalls més, ampliats. Edites i renderitzes el vídeo que vas gravar ahir. Repasses les notes d’una informació delicada que vols publicar la setmana que ve. Dónes un ràpid cop d’ull als companys blocaires que més segueixes i surts al carrer amb un entrepà de qualsevol cosa per esmorteir el reclam sonor de l’estómac i que en poc menys de dues hores es convertirà en menjar per a peixos. Visita al banc, es visualitzen petits canvis, llunyans, al pas que van alguns molt llunyans. S’imposa el segon cafè del dia. T’acostes al Centre i t’asseus en un tamboret prop de la barra. No tens temps per perdre a la taula llegint el diari. La conversa entre dos coneguts singulars del poble capta la teva atenció. Parlen de la vaga de transportistes, de com afecta el país, de les cues a les benzineres i el caos generat als supermercats; i debaten, amb menys passió, de la sequera, de l’absurditat del seu decret i de la psicosi col·lectiva que ambdós temes han generat entre la societat. Diuen que se senten enganyats pels que manen. És just en aquest moment que t’adones que les coses (aquelles a les que hi dediques tots els teus esforços i recursos, que et porten mil i un mal de caps, i amb les que hi perds les 24 hores del dia tots els dies de l’any) no tenen importància, només aquella que tu els hi dones. Pagues el cafè, que de cop i volta ha agafat un gust amarg tot i haver-hi avocat la totalitat del sobret de sucre. Surts al carrer. L’aire i l’olor d’un dia plujós t’embolcallen. Mires a tots costats. Amunt i avall. Reflexiones unes dècimes de segon i la contemplació de la magnitud de la tragèdia t’empeny a seguir caminant endavant un dia més.

dissabte 7 juny 2008

segons informava Diari Maresme, el canal Maresme Digital TV al Baix Maresme ha aprovat un protocol de col·laboració amb el Consorci de la TDT de l’Alt Maresme. L’objectiu és impulsar conjuntament el projecte de la televisió digital a nivell comarcal mitjançant un conveni de col·laboració.
La notícia arriba després de mesos de lluita, sobretot per part de Calella, per aconseguir una televisió del futur per l’Alt Maresme. Una tasca en la que, pràcticament, s’han quedat sols. Malgrat, per exemple, no ha volgut recolzar el projecte des del principi. I Pineda ha dubtat i canviat d’opinió constantment. A més, algunes poblacions del baix Maresme, com Premià de Mar, tampoc veien clara l’hegemonia de Mataró.
Aquesta notícia arriba tard, però arriba. Encara que es mantindran els dos canals, semblava lògic que s’unissin esforços. Primer, perquè indubtablement es reduiran costos. Però, sobretot, perquè si la comunicació ha de servir per alguna cosa – i més en una comarca com aquesta – és per potenciar la cohesió social. Com fer-ho des de la divisió?

Albert Lladó

periodista i filòsof

dimecres 4 juny 2008
llegeixo el preàmbul on es diu que “l’assoliment dels objectius de l’ordenança passa, en primer lloc, per portar a terme activitats educatives, preventives i de foment dels valors de convivència i civisme, essent que l’activitat sancionadora es planteja com a solució davant el fracàs o el rebuig de les mesures proposades.”
Molt probablement hi ha comportaments individuals i col·lectius que mereixin d’una especial atenció i mitjançant programes educatius elaborats amb la coordinació entre els diferents agents, es poden prevenir sempre des del discurs raonat. Suposo que a l’aprovació d’aquesta norma l’hi acompanyaran tot un paquet d’activitats, programes i mesures educatives i preventives, ja que, en cas contrari, s’estarà començant la casa pel teulat.
Si em paro a pensar què m’inspira el terme Ordenances Cíviques penso en allò de, “si que en som de destralers la societat civil”: embriagats pels bars, pixant pels carrers, nuus per la platja, realitzant “publicitat dinàmica” pels drets socials, ambientals, … jugant en llocs que no toquen, demanant almoina, oferint serveis sexuals, estenent la roba, piròmans, ,… Si he de ser sincera la majoria dels comportaments definits en l’Ordenança no em sembla que hagin de ser criminalitzats. Es parla de respecte i tolerància però no cal una Ordenança per a defensar aquests drets, només cal que ens dirigim a qualsevol norma suprema que ja els garanteix. L’Ajuntament de Malgrat vol exercir el control dels seus habitants i ens demana que col·laborem, però és un control fictici que es disfressa de termes com convivència i seguretat, quan realment el que hom s’hi troba són prohibicions que fan de Malgrat una vila menys activa, més desconfiada i en estat d’alerta contínua, que es preocupa més del mobiliari urbà que de les persones, i que deixa al marge als més febles.
No acostumo a fer cites de polítics, però en aquest cas sento que és adequada aquesta frase emprada per un company d’ofici en un article sobre les Ordenances Cíviques de Barcelona,
«Esto de matar moscas a cañonazos es típico de los gobiernos de derechas.»
( Pasqual Maragall, El País, 12/02/02)

Núria Casajuana

advocada

dimarts 3 juny 2008
els que vivim a Malgrat estem acostumats a sortir-ne per fer centenars de coses com anar al teatre, al cinema o de compres. Per norma general resolem aquestes i moltes altres necessitats en poblacions més grans que, per lògica, disposen de més serveis. Però, ja fa un temps que succeeix un fenomen ben estrany: trobem alguns dels serveis que ens manquen a Malgrat a poblacions de les mateixes dimensions o fins i tot més petites.
Només explicaré una situació que de ben segur pateixen molts malgratencs i malgratenques: una escoliosi més que important em provoca forts mals d’esquena que només puc evitar enfortint i relaxant la musculatura d’aquesta zona. Per fer-ho el que millor em va és nedar. A Malgrat no existeix cap piscina –ni pública, ni privada- on pugui fer-ho durant tot l’any. Fins ara m’havia de desplaçar a un club de Lloret i deixar-hi una bona quantitat de diners cada mes per poder practicar aquest esport. Si volia fer-ho un pèl més a prop –a Blanes- encara em sortia més car. I si apostava per reduir la quota, havia de llençar més temps en desplaçaments (anant fins a Calella). Però, oh sorpresa!, he trobat un ajuntament a prop que se n’ha adonat que això és una necessitat i no un caprici. I no ha estat cap dels “grans”. Tordera, amb 13.750 habitants (lluny dels 17.993 de Malgrat) ja té en marxa tot un complex esportiu municipal amb piscina de vint-i-cinc metres, aparells de gimnàstica, sales per a les activitats més diverses i espais pel relaxar-se com saunes o hidromassatges. Tot a un preu assequible. I què els ha passat? Doncs que ja és ple a vessar de gent de les poblacions veïnes que en aquest aspecte està ben “desassistida”.

dimecres 28 maig 2008

després d'aproximadament 4 anys de servei públic, aquest dilluns al vespre m’acomiadava de Ràdio Blanes. Amb un ple ordinari. Abans, durant la seva presentació, vaig dir alguna cosa així com “el trist espectacle en què s’ha convertit la política blanenca”. Estranyament, el ple va transcórrer amb total i absoluta normalitat, sense insults, falses acusacions, discursos elevats de to, injúries i calumnies. Abans d’acabar, però, el regidor del PDB (Partit Democràtic de Blanes) anunciava que presentaria una querella criminal contra el grup dels socialistes. Vaja, no m’havia equivocat en les previsions.
D’altra banda, dimarts al matí, a primera hora, m’assabento a través d’alguns companys periodistes que Anna Vega (PP) ha presentat una denúncia contra Neus Serra (CiU) per certs comentaris despectius contra la seva persona que s’han publicat al seu bloc. La regidora dels populars a Malgrat creu que Serra no els hauria d’haver permès i afirma que la denúncia és de caràcter personal i no polític.
De la mateixa manera, espero, que la despesa econòmica que comporta aquest habitual intercanvi de denúncies també sigui personal i no política. És a dir, que no l’acabem pagant els ciutadans. Estic fart de les ximpleries d’una bona part d’impresentables que es dediquen a fer de la política municipal el trampolí que els llença continua i inevitablement de cap a una piscina sense aigua.

dissabte 24 maig 2008

els regants del Baix Ter n’estan farts. Ells fa mesos que no reguen. Estalvien la poquíssima aigua de què disposen per poder-ho fer quan sigui realment imprescindible per la supervivència de les collites. Els biòlegs gironins continuen donant l’alarma: el riu va molt baix i això facilita la vida de les espècies invasores i dificulta la de les autòctones. Els ciutadans controlen l’aixeta per estalviar aquest recurs tan preuat. Tot això per a què? Per la sequera? No ben bé.
El Ter baixaria abundant sinó fos perquè gran part del seu cabal –més del que la llei marca com a màxim a transvasar per tal de no destruir el riu- es desvia cap a l’àrea metropolitana de Barcelona.
Diuen que s’ha de ser solidari, que és normal que calgui més aigua on hi viu més gent i on s’hi concentra la major part de l’activitat econòmica de Catalunya. Sí, és lògic. Però sota aquesta frase hi ha una gran equivocació: els que decideixen han concentrat la indústria, els serveis, la cultura..., en definitiva, els recursos artificials a Barcelona. S’han oblidat de la resta del territori i només se’n recorden a l’hora d’espoliar-li els recursos naturals i humans.
Els agricultors del Ter, de l’Ebre i totes les persones que es manifesten contra els transvasaments demanen alguna cosa més que una bona gestió de l’aigua. Demanen poder viure i treballar al seu territori i que els seus fills també puguin fer-ho.

dijous 22 maig 2008

un sector del món de la psicologia entén que la vida d’una persona, en la seva vessant emocional i psicològica, se sustenta en quatre grans pilars: la família, la parella, els amics i la feina, per posar només un exemple. Diuen que cada un d’aquests pilars representa les potes d’una taula i si una d’aquestes falla o es trenca, la taula córrer el perill de fer-ho també.
Extrapolant aquesta teoria a Malgrat, i recordant les paraules d’un dels treballadors que entrevistàvem dimarts passat a les portes de la planta de Henkel, que ens deia que l’economia del municipi es basa en quatre pilars: les tres grans fàbriques de la zona de la platja i el turisme, només dir que es fàcil preveure que a mitjà o llarg termini la nostra taula acabi esmicolant-se. Després trencarem a plorar, desconsolats i llepant-nos les ferides. Això sí, sempre ens quedarà l’opció d’anar a visitar el psicòleg, que ens recomanarà una bona dosi d’autocompasió.

dimarts 20 maig 2008

potser ningú se’n recorda, però aviat s’acompleix un any de les eleccions municipals. A Malgrat, després de tot aquest temps, les coses no han canviat gaire.
La nit del 27 de maig de 2007, una vegada més, el PSC es feia amb l’alcaldia. Tot i que per la mínima. Esquerra es consolidava com a partit majoritari a l’oposició, seguit de CiU, i Iniciativa-Esquerra Unida es mantenia, també per la mínima. El clar perdedor d’aquella nit electoral va ser el PP, de dos regidors a l’Ajuntament en passava a tenir-ne només un.
Un cop esvaïts els habituals i clàssics moments d’eufòria i decepció, amb les diferents interpretacions dels resultats a la mà i després de deixar passar un temps prudencial per al diàleg i els pactes polítics, el partit de Campoy manifestava públicament que governaria amb els vuit regidors que els havia atorgat l’escrutini dels vots. És a dir, que governaria en minoria.
Però els fets ocorreguts a finals del mes d’agost del mateix any, les manifestacions espontànies d’alguns ciutadans i ciutadanes en contra de la tala d’arbres a la riera de Can Feliciano, van fer canviar les coses. La situació va posar en estat d’alerta al PSC per engegar la maquinària política per no perdre el poder, tot i l’atac frontal dels grups a l’oposició. Fruit d’això, el Partit Popular de Malgrat, després d’haver-se diluït en picabaralles internes abans de les eleccions municipals -on fins i tot el seu primer candidat va haver de presentar la dimissió-, va convertir-se en un punt d’inflexió, en decisiu. El grup, ara encapçalat per Ana Vega, es feia amb un lloc de privilegi a l’equip de govern després del suculent pacte que li van oferir els socialistes i que ha deixat l’engranatge del govern municipal en stand by quatre anys més.
Un clar exemple de que les coses no han canviat, o si més no a mi m’ho sembla, és l’escenificació del treball polític el primer dijous de cada mes, durant el ple. L’equip de govern és qüestionat constantment i amb fermesa per l’oposició, amb el silenci relatiu com a resposta. Vega, en el punt de mira polític, s’embriaga en dissertacions incoherents que compten amb l’aixopluc de l’alcaldessa i la resta de l’equip. La portaveu nacionalista, Neus Serra, ofega Campoy amb discursos dissenyats prèviament, que posen en evidència el distanciament polític i personal amb la líder dels socialistes des que ja no forma part de l’equip de govern. Teresa Verdaguer, d’Esquerra, se la nota cansada, amb propostes i demandes que cauen en un sac buit degut, moltes vegades, a la manca d’arguments i la falta de preparació. El número u d’Iniciativa-Esquerra Unida, Josep Maria Lasheras, poca cosa pot fer i dir, però treballa els seus discursos i és dels pocs que denota sensatesa i sentit comú. Finalment, Conxita Campoy... en fi, Campoy està en la seva salsa, fent i desfent a la seva manera, com ha fet sempre.

diumenge 11 maig 2008

Malgrat està redactant una normativa per pal·liar els efectes i les conseqüències dels actes incívics a la via pública. A casa, ja ha estat tema de discussió. Un dels que més controvèrsia està despertant –n’he sentit a parlar al carrer, bars i cafès-, és el que fa referència a la prohibició d’estendre la roba fora del balcó. Però, tot i que encara es tracta d’un esborrany, la normativa contempla multes de fins a 200 euros pels qui ho facin. Així doncs, i per por a ser considerat a partir d’ara un delinqüent comú més, he decidit comprar-me una assecadora, assumint l’elevat cost econòmic que em comportarà i la conseqüent despesa en quilovats cada mes, la seva factura corresponent i la contribució a seguir perjudicant el medi ambient.
Des de l’equip de govern (PSC i PP) s’argumenta que l’objectiu de les normes de l’ordenança de civisme i convivència ciutadana responen a intentar garantir el sentit comú i la bona educació ciutadana –vaja, ara, a més, sóc un mal educat. Dit d’una altra manera, a convertir Malgrat en un “puto poble de pijos”.
El que més em preocupa de tot plegat és la dinàmica en la que es pot entrar a partir d’ara amb l’excusa d’aquesta ordenança, on un dia fins i tot ens diguin com hem d’anar vestits, atribuint-t’ho a motius estrictament estètics.
Tot plegat em fa sentir viure en un progressiu i subtil estat de setge. Ara, només falta que em llevi un dia al matí, aixequi la persiana de la finestra del dormitori i vegi tancs al carrer.

dimecres 7 maig 2008

recordo que al primer li dèiem “Golfu”, i a la segona “Lola”. Ambdós, una autèntica delícia. De ben petits que els vaig ensenyar a donar la pota, i l’altra, a asseure’s, a ajeure’s, a tombar-se, a anar cap aquí i a anar cap a allà. Tot, menys a portar-me les sabatetes. El “golfu” sabia creuar el pas soterrani de la carretera, amb una vegada que l’atropellés un cotxe en va haver-hi prou per què en poc menys de dos dies n’aprengués. La “lola” sabia esperar-me asseguda davant la porta del pis cinc minuts abans que tornés de la feina, ho feia per intuïció.
Jo, vaig aprendre a donar-los de menjar a les hores que tocava, ni poc ni molt, a treure’ls a passejar tres cops al dia, a fer-los córrer fins a esgotar-los i esgotar-me, a no deixar-los orinar en llocs inadequats, a recollir les seves deposicions i a estimar-los, com ells m’estimaven a mi. Però també vaig aprendre que si no tens un mínim sentit de responsabilitat, més val no tenir-ne cap.

alcalde de Benidorm, president de la Generalitat Valenciana, ministre i portaveu del partit. Càrrecs públics amb els que s’ha permès –i l’hi han- insultar, mentir, difamar, calumniar, enriquir-se, traficar amb influències, menysprear, tergiversar, amagar, omplir –la Costa Blanca de ciment- i malbaratar fons públics.
I ara, ara que diu que plega, el contracten per un sou de més d’1 milió d’euros l’any com si res no hagués passat. De gran, si algun dia me’n faig, vull ser com ell. Això sí, molt més guapo.

no sóc d’aquelles que se’n van a l’Índia o a Sudamèrica a col·laborar amb projectes de desenvolupament. Respecto la gent que ho fa i, fins i tot, n’admiro a molts. Però jo prefereixo una altra via: actuar sobre l’entorn més immediat (que també li fa bona falta). Crec que això és molt més efectiu. Sens dubte, coneixem molt millor les necessitats i els problemes de la família, dels amics o dels conciutadans que les de la gent de l’altra punta del món. I és evident que tenim més eines per influir sobre el nostre entorn més directe que sobre la política internacional o la macroeconomia. De fet, aquest és el principi de les ONG’s que millor funcionen: fer petites accions, però estratègiques perquè el triomf d’alguns membres d’un poble, s’extengui a tota la comunitat i després, qui sap, si a tot el país. Saben que si llences de manera decidida una pedra a l’aigua, al seu voltant hi neix un cercle i un altre i un altre....tot de cercles concèntrics que poden fer canviar el rumb del món. La incoherència rau en què molts apliquen aquest raonament a la “cunxinxina” (que ja està bé), però se’l desen al calaix quan són al seu poble.
Ja fa molt temps que sóc conscient que la meva felicitat depèn de la dels que m’estimo. Fa una mica menys que sé que l’alegria dels companys, dels veïns d’escala, de qui et ven el pa o et talla els cabells també m’ajuda. I encara fa un xic menys que sóc conscient que aquest efecte també es produeix a l’inrevés.
Des que sé tot això, intento cada dia llençar la meva pedra a l’aigua. Ho faig enfocant la meva feina com un servei cap als que me n’ofereixen tants altres a mi, sent honesta, lloant els encerts i denunciant les injustícies, donant un somriure als que trobo aquí i allà, disculpant-me i perdonant, traient les urpes davant allò que s’ho val i demostrant-los als meus que els estimo.
Hi ha dies que me n’oblido de fer-ho, però, les bromes de les noies del súper, la trucada d’una amiga o els petons de la meva mare em tornen – de seguida- a posar al meu lloc. I és que la revolució comença per un mateix. Si no ho tenim clar, és impossible canviar res de res.

les converses entre veïns, marxants, comerciants i l’Ajuntament continuen per tal d’intentar arribar a un acord sobre la ubicació del mercat que s’organitza a Malgrat de Mar els dijous. Des de l’Associació de Veïns Malgrat Sud es reclama al regidor de Mercats, Enric Viñolas, que solucioni el conflicte.
Sembla que, en un principi, la ubicació era només provisional. Es traslladi, o no, el mercat, el que cal replantejar-se és aquesta tendència del consistori malgratenc per crear malentesos amb els seus ciutadans. Primer, la polèmica de la riera de Can Feliciano, i tot el que es va produir després. Ara, un tràmit que hauria de solucionar-se breument, es converteix en un problema que, segurament, és innecessari.
Estem, un altre cop, davant d’un cas on el diàleg no existeix. O, com a mínim, no funciona. Per això, sempre, és important recordar als ajuntaments que els ciutadans no només existeixen cada quatre anys. Cal que el veí s’hi senti important, escoltat, en les decisions que li afecten. Perquè els espais comuns són comuns. I perquè processos de participació ciutadana, com referèndums o votacions populars, no ens haurien de fer tanta por.

Albert Lladó
periodista i filòsof

a Malgrat ja fa un temps que s'ha imposat una nova moda: tothom s'hi passeja mirant el terra. No és perquè siguem especialment tímids o perquè les rajoles siguin molt maques, sinó perquè hem d'esquivar les tifes de gos. I és que per desgràcia, molts dels amos de mascotes són uns marranos.
És evident que ni tan sols la "gran feina pedagògica" dels agents cívics ha pogut acabar amb aquesta deixadesa. Per tant, potser hauríem de ser realistes, donar la volta a la truita i mirar de fer negoci amb tantes caques. Proposo que des de l'àrea de Turisme es patenti una mena de gimcana per atreure a milers de turistes: anar d'una punta a l'altra de Malgrat tot saltant tifes. S'haurà d'anar pensant el premi per qui acabi el recorregut amb els peus nets.